Askatasuna només significa llibertat

El silenciem. Apaguem la pantalla, tanquem la porta, el contestador. Ho embellim. Simulem no saber que tenim pànic a fer-ho. Pretenem fer-ho genial, actuant segons els cànons, pentegrant els cinc costats. Sovint aconseguim que el públic pensi que no estem subjectes a un poder estrany. Fem veure que ens agrada retenir-nos: ser bons jans sota la mà de les llavors. I ens complau que s'empassin que no estem constrets per cap obligació, cap disciplina, ni una condició onerosa, cap prejudici amagat dins la por. Actors del segle XXI, perdedors de maletes a les tres de la matinada, fins quan haurem d'estar jugant al maleït fet d'amagar? 

Durant aquestes paraules la vida havia empal·ladit una mica. 

-Com has dit que es deia? -demanà.

-Por- repetí. Fa milions d'anys- aquesta és la seva edat- que fa malvestats. Es dedica a robar personetes boniques que, després, li han de portar el govern de l'existència fins a la fi dels seus dies. Un cop en mor una, en roba una altra.

- Com és que mai n'he sentit a parlar?- preguntà l'autenticitat.

- La por pot volar increïblement lluny i de pressa. Fins ara sempre ha anat escollint diferents països de persones per a les seves incursions. 

- I fins ara, mai ningú no n'ha alliberat cap presoner? 

-No, per a fer-ho caldria una esperança excepcional.  

En sentir aquestes paraules, les galtes de la vida tornaren a enrogir-se. Agafà aire lentament i es deixà portar per la noció de l'esperança. Quines meravelles podríem fer sense el maleït temor... 

Començà a imaginar els regnes de la tendresa, les canallades sota bells fars oblidats...

-Ah, gairebé havia oblidat el més important. En el soterrani més profund de la por hi ha una destral de plom. És coneguda per a tots els regnes com l' "i-què-si-l'altra-no-ho-vol". Ja us podeu imaginar la cura que la por li té...Com si fossin les ninetes dels seus ulls!

-I vós com ho sabeu, tot això? -demanà l'amor a la vida.

A aquesta última no li calgué respondre-li, perquè en aquell moment, ja havia tornat a ser embastida per uns crits esgarrifosos:

-Més por! Més feblesa!... S'està esgotant la imaginació! Quin horror! La por torna a dirigir-se a la ciutat! Campi qui pugui!... No, no, ja té una víctima!

Ningú creu que tinguem tots sempre la intenció de fer el mateix però incompatiblement afirmem que les idees ens poden poseir. I que els desigs ens posen calents. I que la passió supera la mandra. I és que infal·liblement la societat ens obliga a cedir a la brutícia. Assentim al que ens aburreix i ens fa jeure al sofà dels rutinaris adormits. Ho silenciem. Apaguem la pantalla, tanquem la porta, el contestador. I imaginem la delícia que podria haver implicat tastar el millor record de vida, vivint el que les novel·les ens regalen com a realitat. I sense saber-ho deixem de donar-nos la mà a nosaltres mateixos,  ens estanquem abans d'arribar al "Regne de la Llibertat." Ens divorciem del nostre jo, ens separem de les muntanyes, de les sensacions.. Ens apropem una mica més a la por.

"Askatasuna ez da zoriontsu izateko aukera baino." 

"La llibertat no pot deixar mai de ser una oportunitat per a ser millors. "

Hauríem de cultivar-nos, 

estimar-nos, 

acceptar-nos.  

Apropa't tu. 
Proposa-ho tu. 
Fes-ho possible;
Sense por,
amb llibertat,
tu. 

Connexions

Arrel d'uns dels pitjors -o millors, m'ho haig de pensar- tràmits de la meva vida escric a la Sara i li explico el perquè del no saber qualificar una imbecilitat poc altruista. Ho llegeix, i com de costum em contesta als pocs minuts. Em contesta una frase que sembla que li funcioni com a consell i escric un "gracies" sense molta gana. Sense pensar que m'era igual no haver posat l'accent, em disposo a rectificar. No obstant, abans de triar entre la dotzena d'opcions que m'ofereix la lletra "a", m'adono que no he rectificat del tot: que realment no volia donar-li les gràcies. Em resigno a haver d'acceptar el que amb tanta freqüència estem donant tan per suposat. I és que sí, em va contestar el conegut "No espero res de ningú. Prefereixo sorprendre'm quan arribi quelcom bo." Sentint-ho molt haig de confessar que em vaig veure obligada a no tolerar aquesta posició. Perquè no, suposo que no espero  el que tothom sol esperar de les persones. I no, tampoc em fixo en absolut en el que tothom es fixa de les persones. 

Ara sembla que s'hagi posat de moda construir un estereotip de personalitat i cenyir-se cegament en la denominació. Ja no us consentiu el canvi: una vegada us hi adapteu ja no hi ha volta de full. I és que normal que al final us ho acabeu creient. Factiblement acabeu conjecturant que sou així. Que sempre havíeu estat així. Que indiscutiblement heu nascut per a ser així. I llavors la vostra felicitat consisteix en moure-us al ritme del tarannà establert pel diccionari, donant fe a cada una de les característiques que aquest atribueix a aquesta vostra denominació. Sense saltar-vos-en ni una, cegament congruents amb el que sou. Llavors quan us pregunten si sou feliços penseu si tot el que feu realment es connexiona amb el que les pautes diuen que heu de fer. I contesteu que sí, que totalment, que no mentiu. 

I és que probablement no mentiu dins els vostres límits. Perquè sense permís ja us els heu construit, ja us hi heu situat, ja us heu autoconjecturat. I afirmeu que us agrada que us posin límits, inconscientment corroborant que penseu que no sé que ja els teniu establerts. Que no sou res més que persones, persones disponents de llibertat, i llibertat implícita dins uns límits. Així que d'un inici les persones sabem que som lliures de preferir entre el groc i el verd, d'optar per marxar o voler continuar. Però alhora sabem que no som lliures d'escollir el que volem que la naturalesa ens ofereixi, el que volem que sigui metaforitzat i el que no. 

I és que per això em nego a acceptar que les persones no esperin res concret de les persones. Perquè sé perfectament que som capaços de descobrir el que ens ha de ser enllaçat: el que ens fa ser iguals davant la llei, el que ens fa ser indiferents respecte l'univers. I és que és tot tan fàcil com despullar-ho, desvestir el que els límits no tenen força per a aturar. Perquè un cop ho hem trobat, de sobte sabem establir innatament unes fronteres, sabem el que no cal explicar del que hem volgut metaforitzar. I es sobreentén que en aquest moment ja estem en sintonia, sense necessitar fer cap tipus d'aposta, sense exterioritzar el que dos ja saben que ja han casat. Després ja no calen aquestes pautes, ja no fan falta estereotips que ens defineixin com a tal. Perquè després ja hem unit el que ens enllaça, i ens acabem adonant que sempre ho havíem hagut d'enllaçar. Observant que som el que som per naturalesa, i que la naturalesa ens fa ser sempre immesurablement bons. 

Podem fer-nos els il·lusos i pensar que no ho som d'això nosaltres, fer-nos els estirats i dir que mai haurem cregut en la bondat. Que si mai hem lluitat per a res no ho farem ara, que si sempre ens ho han donat tot així haurà de continuar. I doncs perquè no arriscar per qualsevol enllaç que ens arribi, deixar-nos sorprendre pel que mai crèiem que podria haver connectat. Perquè confio que arribarà el dia que entendràs que les persones dissemblants no existeixen. Que tots som un: i doncs la vida flueix dins i fora de tu...

L'estiu que no és perfecte

Els mesos de l'any són dotze fins que arriba el Juliol i no accepteu que algú ho decidís així. Perquè no, ja no voleu seguir la rutina de llegir el diari mentre esmorzeu, ni en teniu prou amb fer-vos pessigolles només de tant en tant.  De sobte voleu anar per sempre amb sandàlies, posar-vos morenos fins que us sembli que esteu prou bufons. 

Els dimecres al vespre aneu al gimnàs de dos quarts de vuit a dos quarts de nou fins que arriba el vostre primer dia de vacances. Llavors els vespres s'allarguen massa i preferiu comprar una pizza i llegir novel·les angleses d'amor al sofà. Tot d'una les alegries us arriben soles, us lleveu entre llençols desconeguts i la ressaca de la primera festa d'estiu us recorda l'oblidat ritme de vida que exigirà aquest vostre proper estiu. 

Les hores del dia són vint-i-quatre fins que d'improvís comenceu a fer tard a per tot justificant que no us dóna temps d’arribar a tot arreu. Després feu migdiades que us cremen les esquenes, us compreu síndries i melons i ho expliqueu tot en fotos on se us veu més felices que mai. Als vespres escolliu el vestit que més estrangeres us faci, us pinteu els llavis color bordeus intens i decidiu de tant en tant sortir a passejar. 

Les excuses d'hivern són creïbles fins que comença a fer calor i us adoneu que estan en perill de ser destapades. De sobte comenceu a fer veure que les coses han canviat, que ara sí que us veieu en cor d'iniciar un compromís, i embogiu en deixar lliures les mans mentre us porten en moto direcció Cadaqués.

Suposo que aquest estiu serà el millor de les vostres vides. Suposo que oblideu que les persones ens acabem cansant. Sí, suposo que no tindreu ningú a qui trobar a faltar.

Paraules que ens descriuen

Acullo tres quartes parts del que no em pertany i em començo a sentir inconsistent. Com de costum la veu de sempre m'incita quietament a la tendresa, desfaig la feixuga armadura i em trobo altra vegada en mi. 

Admeto un terç i mig de la victòria i em començo a sentir extraordinària. Amb una mica de gràcia accepto la primera posició, especulo nous objectius i ensopego de nou en mi. 

Discrepo en un noranta-set per cent en les seves paraules i em començo a sentir diferent. Accepto que he estat indecisa, que no he sabut actuar com calia, que altra vegada retrobo la docilitat en mi. 

Potser demà n'hauré fet un gra massa, però avui em dóna la sensació que tot convergeix en mi. I per què? Per què quan més a prop estem de nosaltres mateixos se'ns trasllada a un escenari diferent? A cas ens estan posant a prova, advertint-nos que no som tan a prop d'on creiem ser? 

Quan som el que l'ànima ens mana ser sabem que ningú ens pot fer mal. No ens poden ferir perquè beneficiàriament ens estem corresponent al que som: preferim la nostra hermosa sintonia al dolor. Sabem que és en aquell moment quan ja no ens fa patir res. Quan no volem amagar que som una mica menys purs que ahir, ni ens interessa desmentir les fermes acotacions que havíem escrit fa cosa d'un mes. I en el meu jo avui em sento tranquil·la, amics i no tant amics, perquè jo ja ho he anat aprenent: que quan quelcom em venta d'esquenes només ho haig de commutar en paraules, i les paraules sempre ho fan més bonic.

I és que avui em declaro una "ionqui" de l'escriptura, perquè és en ella quan realment tot perdura en el temps. Perquè ben mirat, si nosaltres som pobladors d'aquest cosmos, el temps no és res més que un gran nosaltres forjat en dues senzilles diccions. Diccions que s'agermanen amb paraules, i paraules que s'agermanen amb tu mateix. El fet és que tots en algun moment de la nostra vida ens hem reconegut en algun lloc d'aquest cosmos, com la reproducció del nostre jardí en una pintura antiga, ens hem pintat allà on ens venia de gust ser.  Avui jo m'he fet un racó entre els llibres, entre els escrits que mai podran ser publicats. I és que els homes som així, ens atorguem un espai al jardí, tots diferents, malauradament no tots competents. I ens posem d'acord i diem que tots hem restat en algun moment indecisos, però ens aturem i no ens entenem quan diem que la nostra missió és parlar, donar llum a la paraula, al que no acabem de saber concretar. I tenim por de despullar les nostres paraules, de dir-nos el que pensem abans d'anar a dormir. Utòpicament "no ens coneixem prou com per a dir-nos-ho", però curiosament res no ens impedeix de pensar-ho lliurement. 

Avui tinc ganes de dir-te que em miris als ulls i em pensis durant una estona. Que pensis si sóc com m'he mostrat de temerària amb tu. Perquè desraonadament tot tu m'estas ventant d'esquenes, i no vull acomplir el que el teu conscient comença a pensar de mi. I únicament se m'acut tornar a imaginar-te en mi mateixa: en les meves paraules, en el meu moment abans d'anar a dormir. Perquè és ara quan les paraules et descriuen molt més atractiu del que ets, del que crec que podries arribar a ser,  del que creus que podries arribar a ser. Perquè avui comprenc que encara no ens entenem, però tot i així les meves paraules et volen entendre, i indiscretament avui aquestes convergeixen en mi.

Il·lusions en forma de cercle

Mentre avui viu en un globus feroç d'intenses emocions fa uns quatre dies tenia com a única motivació pujar les escales enlloc d'agafar l'ascensor. 

-Jo també he passat per això, el millor que pots fer és aïllar-te i pensar en el teu millor jo.

Però què coi li diu? Se'l mira atònitament, amb la pitjor mirada que mai ningú li haurà ensenyat a fer, sense saber que la resposta no és una mera afirmació sinó que tan sols insinua ser una altra pregunta per a ell, tornant a tancar el cicle, acabant d'enllaçar el que mai hauria d'haver començat. 

-Era possible que hagués passat per allò per a reiniciar un altre estil de vida o simplement s'havia entrebancat amb una pedra, fent que el coneixement d'ell mateix no pogués matar l'enemic de la por i el dubte?

Va decidir consultar-ho al seu millor conegut. 

-Què en penses tu?- va vacil·lar aquest.

-Per què sempre contesteu una pregunta amb una altra pregunta?

-I tu, per què busques les respostes a les teves preguntes en els altres?

I va ser allà quan es va adonar que no tot depenia de l'atzar: que si tot fos qüestió de fortuïtat l'univers ens deixaria completament abandonats. I estava convençut que no ens hi deixa, que té cura de les seves creacions més fràgils, estimant el que sempre ha necessitat estimar.

I despenja la imatge del fil, ja no vol que continuin essent records, vol que es conformin esdevenint el relat més vívid de la creació. Suposo que vol sorprendre a l'univers de la mateixa manera que aquest el va voler comprendre a ell. I comença a treure la roba de primavera, amagant el que ha tingut per acompanyant durant totes aquelles birres d'hivern. Ocultant els tons foscos d'inseguretats, retallant texans modernets foradats... Perquè sap que ha de millorar. Quan quelcom ha caigut tan baix, gravitatòriament ha de tornar a pujar: en fila índia, cap allà on el típic avi amargat l'havia fet canviar de sentit. I per fi el que fins ara li havia semblat descarrilat torna a rutllar, donant veu als do-re-mis més bohèmics de plaça magba, competint contra els últims raigs de sol dels seus temors.

I se'l veu bonic. Més atractiu que mai. Desprèn aplaudiments ressignats d'aquells qui es creua, i respira més fort que el passat extrany vespre de dijous. Poc a poc s'asseu a un banc, al cantó d'una dona pobra. Es posa còmode i recorda amb dissort allò que una vegada havia negat: el temps transcorre ràpidament quan un s'escolta a si mateix, esperant que els altres li mostrin allò que un anhela trobar. I s'adona que és veritat i que afortunadament està en el seu millor moment per a admetre-ho. Però alhora sabia que allò ja no era així. Afirmava que les penes l'havien reanimat, més sobri que mai, dissipant-se entre hemisferis sense contorn, construint-se a si mateix com el fènix d'entre les cendres...

I decideix gaudir de la seva existència, planificant un camí com a incògnit. I es dirigeix al rodalies direcció Portbou: sense saber el seu destí,  però persuadit que estaria de pas per allà. Per on havia restat mentre plorava: exhaurit, malmès, afligit...

I involuntàriament es reintegra a l'inici del cicle. Torna a convinar-se amb el caos profund, sense admetre que realment sap que està tornant a reincidir.

Amics i no tan amics: potser és una loteria, però l'univers sempre sap trobar l'equilibri per tal de no deixar cap dels seus amics desemparats. Visquem sentint-nos depenents de nosaltres mateixos, sense necessitar estímuls externs de felicitat. Alliberem-nos de voluntat de conéixer el desconegut, sense reprimir-nos per pànic a ser principiants. Perquè sabem del cert que el Marx era l'antiga moneda d'Alemanya, però semblem oblidar que la por i el dubte sempre han estat il·lusions. I que les il·lusions comencen allà on tu creus acabar: igual que un cercle, igual que un cicle...

Tòpics de dissabtes

Els dissabtes em fan idear somnis que els diumenges no són meus. Ara, després d'alguns anys, asseguda per fi al cantó del mateix tocador blau cel. Estratègicament adornat amb la col·lecció de colònies dels vuitanta de la mare, torno a recordar que buscar l'alegria continua essent més important que patir el dolor. Imagino que el fum del cigar és més elegant que ahir, serà que avui les calades són més llargues, que avui les vull fer durar més per a imaginar un altre vespre amb tu, al cantó dels paissatges que ens agraden, al cantó dels suspirs improvitzats. I m'atreveixo a vacil·lar i dir que si em tornés a caure el llapis de la mateixa manera que ho va fer fa un any, ho faria molt més lentament. Perquè avui em sento bé, i avui, com molts altres dissabtes, els perfums fan una olor peculiar que em fa venir ganes de pensar. 

Però avui, amics i no tan amics, avui les paraules em són una mera fugida dels tecnicismes obstruïts a la taula d'estudi que, ja em sap greu, però avui seran arraconats per les paraules de Penelope Leach.

I em ve de gust desaparéixer entre les meves quimeres, endolçir els racons per on sempre he volgut passejar.  Perquè avui m'adono que tot pot ser amarg mentre és, però que mai ho haurà estat mentre ho has imaginat. I per què? Per què els vint-mil horitzons purs i transparents que un dia havies fantasiat acaben desapareixent dels nostres cors? Simplement es dissolen, entre tu, entre jo, entre segones, entre terceres... Per a alguns no és fàcil dir que no, per a alguns el vent els retorna, els atabala i els fa recordar. I m'entristeix, m'entristeix que hi hagi hagut algú altra abans de tot, que no em deixi començar, que no em doni ales per a fer dels meus desitjos aventures.... I és que haig de confessar que em perdo, i que malauradament mai ningú m'ha ensenyat a fer-ho... Però em guardaré aquesta melangia per emocionar-me quan en tingui ganes, perquè ara no li vull donar aquest privilegi...no ho crec, avui no ho és de necessàri.

Els dissabtes em fan idear somnis que els diumenges no són meus. Avui, el tocador em somriu amb un altre nom, els llums m'encaren de diferent manera, com si de sobte em ressaltéssin les meves millors faccions. Perquè avui vull ser víctima de molts encanteris, vull fer tot el que ens fa falta per ser feliços, fer tot el que ens fa falta per a fer-nos falta... I és que avui que és dissabte, per molt que encara no aconsegueixi definir-lo o identificar-lo, per molt que no sàpiga trobar les paraules adients ni  sàpiga acceptar-ho... Avui sense ser-ne conscient jo també he cregut com tu en l'amor. 

D'aquí una setmana celebro Nadal, i d'aquí dues any nou.

Apa, que la vida us somrigui!