Paraules que ens descriuen

Acullo tres quartes parts del que no em pertany i em començo a sentir inconsistent. Com de costum la veu de sempre m'incita quietament a la tendresa, desfaig la feixuga armadura i em trobo altra vegada en mi. 

Admeto un terç i mig de la victòria i em començo a sentir extraordinària. Amb una mica de gràcia accepto la primera posició, especulo nous objectius i ensopego de nou en mi. 

Discrepo en un noranta-set per cent en les seves paraules i em començo a sentir diferent. Accepto que he estat indecisa, que no he sabut actuar com calia, que altra vegada retrobo la docilitat en mi. 

Potser demà n'hauré fet un gra massa, però avui em dóna la sensació que tot convergeix en mi. I per què? Per què quan més a prop estem de nosaltres mateixos se'ns trasllada a un escenari diferent? A cas ens estan posant a prova, advertint-nos que no som tan a prop d'on creiem ser? 

Quan som el que l'ànima ens mana ser sabem que ningú ens pot fer mal. No ens poden ferir perquè beneficiàriament ens estem corresponent al que som: preferim la nostra hermosa sintonia al dolor. Sabem que és en aquell moment quan ja no ens fa patir res. Quan no volem amagar que som una mica menys purs que ahir, ni ens interessa desmentir les fermes acotacions que havíem escrit fa cosa d'un mes. I en el meu jo avui em sento tranquil·la, amics i no tant amics, perquè jo ja ho he anat aprenent: que quan quelcom em venta d'esquenes només ho haig de commutar en paraules, i les paraules sempre ho fan més bonic.

I és que avui em declaro una "ionqui" de l'escriptura, perquè és en ella quan realment tot perdura en el temps. Perquè ben mirat, si nosaltres som pobladors d'aquest cosmos, el temps no és res més que un gran nosaltres forjat en dues senzilles diccions. Diccions que s'agermanen amb paraules, i paraules que s'agermanen amb tu mateix. El fet és que tots en algun moment de la nostra vida ens hem reconegut en algun lloc d'aquest cosmos, com la reproducció del nostre jardí en una pintura antiga, ens hem pintat allà on ens venia de gust ser.  Avui jo m'he fet un racó entre els llibres, entre els escrits que mai podran ser publicats. I és que els homes som així, ens atorguem un espai al jardí, tots diferents, malauradament no tots competents. I ens posem d'acord i diem que tots hem restat en algun moment indecisos, però ens aturem i no ens entenem quan diem que la nostra missió és parlar, donar llum a la paraula, al que no acabem de saber concretar. I tenim por de despullar les nostres paraules, de dir-nos el que pensem abans d'anar a dormir. Utòpicament "no ens coneixem prou com per a dir-nos-ho", però curiosament res no ens impedeix de pensar-ho lliurement. 

Avui tinc ganes de dir-te que em miris als ulls i em pensis durant una estona. Que pensis si sóc com m'he mostrat de temerària amb tu. Perquè desraonadament tot tu m'estas ventant d'esquenes, i no vull acomplir el que el teu conscient comença a pensar de mi. I únicament se m'acut tornar a imaginar-te en mi mateixa: en les meves paraules, en el meu moment abans d'anar a dormir. Perquè és ara quan les paraules et descriuen molt més atractiu del que ets, del que crec que podries arribar a ser,  del que creus que podries arribar a ser. Perquè avui comprenc que encara no ens entenem, però tot i així les meves paraules et volen entendre, i indiscretament avui aquestes convergeixen en mi.