Il·lusions en forma de cercle

Mentre avui viu en un globus feroç d'intenses emocions fa uns quatre dies tenia com a única motivació pujar les escales enlloc d'agafar l'ascensor. 

-Jo també he passat per això, el millor que pots fer és aïllar-te i pensar en el teu millor jo.

Però què coi li diu? Se'l mira atònitament, amb la pitjor mirada que mai ningú li haurà ensenyat a fer, sense saber que la resposta no és una mera afirmació sinó que tan sols insinua ser una altra pregunta per a ell, tornant a tancar el cicle, acabant d'enllaçar el que mai hauria d'haver començat. 

-Era possible que hagués passat per allò per a reiniciar un altre estil de vida o simplement s'havia entrebancat amb una pedra, fent que el coneixement d'ell mateix no pogués matar l'enemic de la por i el dubte?

Va decidir consultar-ho al seu millor conegut. 

-Què en penses tu?- va vacil·lar aquest.

-Per què sempre contesteu una pregunta amb una altra pregunta?

-I tu, per què busques les respostes a les teves preguntes en els altres?

I va ser allà quan es va adonar que no tot depenia de l'atzar: que si tot fos qüestió de fortuïtat l'univers ens deixaria completament abandonats. I estava convençut que no ens hi deixa, que té cura de les seves creacions més fràgils, estimant el que sempre ha necessitat estimar.

I despenja la imatge del fil, ja no vol que continuin essent records, vol que es conformin esdevenint el relat més vívid de la creació. Suposo que vol sorprendre a l'univers de la mateixa manera que aquest el va voler comprendre a ell. I comença a treure la roba de primavera, amagant el que ha tingut per acompanyant durant totes aquelles birres d'hivern. Ocultant els tons foscos d'inseguretats, retallant texans modernets foradats... Perquè sap que ha de millorar. Quan quelcom ha caigut tan baix, gravitatòriament ha de tornar a pujar: en fila índia, cap allà on el típic avi amargat l'havia fet canviar de sentit. I per fi el que fins ara li havia semblat descarrilat torna a rutllar, donant veu als do-re-mis més bohèmics de plaça magba, competint contra els últims raigs de sol dels seus temors.

I se'l veu bonic. Més atractiu que mai. Desprèn aplaudiments ressignats d'aquells qui es creua, i respira més fort que el passat extrany vespre de dijous. Poc a poc s'asseu a un banc, al cantó d'una dona pobra. Es posa còmode i recorda amb dissort allò que una vegada havia negat: el temps transcorre ràpidament quan un s'escolta a si mateix, esperant que els altres li mostrin allò que un anhela trobar. I s'adona que és veritat i que afortunadament està en el seu millor moment per a admetre-ho. Però alhora sabia que allò ja no era així. Afirmava que les penes l'havien reanimat, més sobri que mai, dissipant-se entre hemisferis sense contorn, construint-se a si mateix com el fènix d'entre les cendres...

I decideix gaudir de la seva existència, planificant un camí com a incògnit. I es dirigeix al rodalies direcció Portbou: sense saber el seu destí,  però persuadit que estaria de pas per allà. Per on havia restat mentre plorava: exhaurit, malmès, afligit...

I involuntàriament es reintegra a l'inici del cicle. Torna a convinar-se amb el caos profund, sense admetre que realment sap que està tornant a reincidir.

Amics i no tan amics: potser és una loteria, però l'univers sempre sap trobar l'equilibri per tal de no deixar cap dels seus amics desemparats. Visquem sentint-nos depenents de nosaltres mateixos, sense necessitar estímuls externs de felicitat. Alliberem-nos de voluntat de conéixer el desconegut, sense reprimir-nos per pànic a ser principiants. Perquè sabem del cert que el Marx era l'antiga moneda d'Alemanya, però semblem oblidar que la por i el dubte sempre han estat il·lusions. I que les il·lusions comencen allà on tu creus acabar: igual que un cercle, igual que un cicle...