Connexions

Arrel d'uns dels pitjors -o millors, m'ho haig de pensar- tràmits de la meva vida escric a la Sara i li explico el perquè del no saber qualificar una imbecilitat poc altruista. Ho llegeix, i com de costum em contesta als pocs minuts. Em contesta una frase que sembla que li funcioni com a consell i escric un "gracies" sense molta gana. Sense pensar que m'era igual no haver posat l'accent, em disposo a rectificar. No obstant, abans de triar entre la dotzena d'opcions que m'ofereix la lletra "a", m'adono que no he rectificat del tot: que realment no volia donar-li les gràcies. Em resigno a haver d'acceptar el que amb tanta freqüència estem donant tan per suposat. I és que sí, em va contestar el conegut "No espero res de ningú. Prefereixo sorprendre'm quan arribi quelcom bo." Sentint-ho molt haig de confessar que em vaig veure obligada a no tolerar aquesta posició. Perquè no, suposo que no espero  el que tothom sol esperar de les persones. I no, tampoc em fixo en absolut en el que tothom es fixa de les persones. 

Ara sembla que s'hagi posat de moda construir un estereotip de personalitat i cenyir-se cegament en la denominació. Ja no us consentiu el canvi: una vegada us hi adapteu ja no hi ha volta de full. I és que normal que al final us ho acabeu creient. Factiblement acabeu conjecturant que sou així. Que sempre havíeu estat així. Que indiscutiblement heu nascut per a ser així. I llavors la vostra felicitat consisteix en moure-us al ritme del tarannà establert pel diccionari, donant fe a cada una de les característiques que aquest atribueix a aquesta vostra denominació. Sense saltar-vos-en ni una, cegament congruents amb el que sou. Llavors quan us pregunten si sou feliços penseu si tot el que feu realment es connexiona amb el que les pautes diuen que heu de fer. I contesteu que sí, que totalment, que no mentiu. 

I és que probablement no mentiu dins els vostres límits. Perquè sense permís ja us els heu construit, ja us hi heu situat, ja us heu autoconjecturat. I afirmeu que us agrada que us posin límits, inconscientment corroborant que penseu que no sé que ja els teniu establerts. Que no sou res més que persones, persones disponents de llibertat, i llibertat implícita dins uns límits. Així que d'un inici les persones sabem que som lliures de preferir entre el groc i el verd, d'optar per marxar o voler continuar. Però alhora sabem que no som lliures d'escollir el que volem que la naturalesa ens ofereixi, el que volem que sigui metaforitzat i el que no. 

I és que per això em nego a acceptar que les persones no esperin res concret de les persones. Perquè sé perfectament que som capaços de descobrir el que ens ha de ser enllaçat: el que ens fa ser iguals davant la llei, el que ens fa ser indiferents respecte l'univers. I és que és tot tan fàcil com despullar-ho, desvestir el que els límits no tenen força per a aturar. Perquè un cop ho hem trobat, de sobte sabem establir innatament unes fronteres, sabem el que no cal explicar del que hem volgut metaforitzar. I es sobreentén que en aquest moment ja estem en sintonia, sense necessitar fer cap tipus d'aposta, sense exterioritzar el que dos ja saben que ja han casat. Després ja no calen aquestes pautes, ja no fan falta estereotips que ens defineixin com a tal. Perquè després ja hem unit el que ens enllaça, i ens acabem adonant que sempre ho havíem hagut d'enllaçar. Observant que som el que som per naturalesa, i que la naturalesa ens fa ser sempre immesurablement bons. 

Podem fer-nos els il·lusos i pensar que no ho som d'això nosaltres, fer-nos els estirats i dir que mai haurem cregut en la bondat. Que si mai hem lluitat per a res no ho farem ara, que si sempre ens ho han donat tot així haurà de continuar. I doncs perquè no arriscar per qualsevol enllaç que ens arribi, deixar-nos sorprendre pel que mai crèiem que podria haver connectat. Perquè confio que arribarà el dia que entendràs que les persones dissemblants no existeixen. Que tots som un: i doncs la vida flueix dins i fora de tu...