La incubadora

Els dilluns de pluja són per a endreçar la bicicleta i agafar el metro. Em trec l'impermeable mentre baixo les escales de Liceu i em faig una cua alta que em dóna un toc un pèl alternatiu. Qui sap quan es desperten les ànimes artístiques al transport públic i encara em trobaria encapçalant el best seller del pròxim Sant Jordi amb el look despentinat que la pluja m'havia deixat. Normalment em solc preparar bé per l'ocasió: entro despistada i m'arrepenjo a la paret que em faci més el pes.

Fa cosa d'uns anys que el metro em recorda a quelcom semblant a una incubadora social, on ens tanquem la porta a la mateixa vegada que es tanquen les del metro. Apujam el volum del nostre grup preferit d'indie i mirem la resta del vagó des de l'interior. Les nostres pertinences ens donen l'oxigen necessari per a observar omniscientment les mil i una històries que ens acompanyen fins al nostre destí. Set parades. Els meus quinze minuts. Show must go on, que diria la meva tia.

Suposo que no m'esperava topar amb ell. De sobte, un dilluns qualsevol, em treu de la meva zona de confort i ostres, que penjats ens quedem quan ens trenquen els esquemes. Quan es fixen en el millor de nosaltres i ens miren amb els ulls que brillen sense prejudicis. Quan ens fan baixar a parades desconegudes i ens deixen sols a la parada de final de línia. La trucada que es talla a mig camí. La conversa amb el vell amic que et volies trobar. Que agradable poder asseure'm davant teu, preciosa, que donaràs a llum d'aquí a poques setmanes. Quina tranquil·litat saber que un vint per cent dels seients reservats algun dia seran per a nosaltres. M'agrada que entris somrient i també que et posis còmode i treguis l'entrepà de formatge que has embolicat amb paper de cuina. Llavors ens empetitim tots seriosos quan entra algú a demanar almoina, i com sempre el vagó es divideix entre els que se'l creuen i els que no. Però després arriba el senyor amb acordió i al principi "oh quina mandra" però després t'animes amb el ritme i recordes la teva lluna de mel a l'Havana, deixant intuir un somriure entremaliat sota la teva bufanda de llana. Després el noi guapo amb cara de Pep es prepara un cigarro i se'l guarda a l'orella. I entren dues angleses rient i suposo que se'n foten del nostre ritme de vida en els dies de pluja. M'agrada mirar el pentinat que t'has fet per a afrontar el teu dilluns. És bonic intuir que et poses vambes per no acabar amb els peus inflats el primer dia de setmana, i que la camisa verda hagi estat l'escollida per a exposar el treball de Botànica que ara repasses nerviós. Admiro l'avi que ordena les receptes de més antigues a més recents. I la paciència de la cangur: que bé escolta i espavila l'Emma i el Ton. No tenen ganes d'anar a l'escola quan plou.

-"Les pistes de bàsquet rellisquen i les profes ens fan quedar dins les classes".

Les adolescents alcen el to de veu quan parlen de la colla dels guais que els diuen peludes quan arriba l'època d'ensenyar les cames.

- "A mi el que em fa més ràbia és que em preguntin perquè porto la faldilla tan curta i em vacil·lin dient que no pensava que fos tan atrevida."

Les mares i mig vagó més ho escoltem i se'ns remou mig cos i part de l'altre.

- Propera parada: Zona universitària.

Agafo la motxilla i l'impermeable. Surto del vagó i només desitjo que la pluja s'endugui totes les desigualtats que encara avui ens acompanyen els dilluns, dimarts i cada dia que, expectants dins la nostra incubadora, ens preguntem com coi podrem acabar amb tot això.