Home inside me

Ben arribat l'equador de l'hivern vaig entendre que els sentiments lligats a emocions desconegudes eren exageradament difícils d'interpretar. Mentre estudiava els tractaments de cardiopaties que mai veuria, tan sols desitjava obrir la llibreta i continuar treballant en el trencaclosques més feixuc i esgotador. Però em tornava a passar: topar amb les limitacions que m'imposaven tenir al cap una llengua amb la qual no sabia plorar. I sant tornem-hi amb la frustració de començar i no saber continuar. Recordo fins i tot googlejar "cómo conseguir entenderse a uno mismo". Ja feia temps que no era capaç de parlar-ne, però quin ensurt: quan de sobte tampoc sabem escriure'ns. Com el nus a la gola els ulls clavats al paper. Tan sols sentim com les paraules se'ns ofeguen en matisos, incoherències i tonalitats; en mars on hi sura el que s'ha de fer, el que s'ha de ser i el que s'espera de nosaltres. Ens perdem dins aquest blau negre fosc que no ens deixa dormir tranquil·les ni veure’ns boniques al mirall. 

Els salva-vides sovint s'assemblen: enmig de llàgrimes de debilitat despertem l'hemisferi que ens guarda els nostres millors records i escoltem cançons que ens hi fan pensar, mentre passegem per espais on havíem aconseguit assaborir la il·lusió de renéixer. Submergits en la batalla d'entendre'ns descuidem el gust d'escriure i concloure, i ens acostumem a fer-ho per a explotar encara més el cercle de l’etern retorn. Sabem que hi podem tornar. Potser mai ens entendrem com quan no ens preguntàvem res, i no passa res. Suposo que ampliar horitzons per a poder decidir el nostre té això: el patiment de cada evolució. No vull deixar de confiar mai en els moments on, apoderades de delicadesa, aconseguim recombinar tot allò que ens ajuda a sortir de les foscors per a renéixer. Som tan capaces...

"They say home is a place you can choose to be, and I've decided to carry home inside me". En mi hi conviu la constant evolució, enmig d'ella puc recorre-hi per a trobar la memòria, els ideals, les creences que em fan aconseguir entendre la pau. Per a trobar-me amb mi. Per a trobar-me a mi. Les èpoques de desordre i confusió només ens farien mal si no ens acabessin permetent descobrir el que ens feia el nus a la gola i ens prenia les paraules. En les evolucions hi trobo les paraules, les retrospeccions des de la complicitat, la capacitat d'entendre les possibilitats que se'ns planten davant. En elles miro enrere i em sé tranquil·la, segura i orgullosa. Que res no seria així sense el nostre procés, i el més bonic de tot és saber estimar-lo. Que quan estiguem congestionades sapiguem trobar la calma del mar, el silenci de les nits i les persones amb qui compartir cels tapats. Que mai deixem de sentir-nos boniques en cada part del nostre creixement. Que per molt feixuc i fosc que ens sembli el camí, arribarem, si ens cuidem: a ser qui volem ser i allà on vulguem ser. Que cada vegada hi som més a propet (i quina escalfor quan ens tornen a sortir les paraules!)..