Ni els ametllers i els pruners tan sols es posen d'acord. Al fred la taronja i a l'estiu la pruna. I el coco tot l'any però no a tot arreu. Quan els Garcia Martínez es perdonen després de tants anys els Garcia Fernández, a l'altre portal, s'escridassen pel tros de petit suisse que ha anat a parar al sostre acabat de pintar. El dilluns les preguntes de coreans em molesten a Felip Neri però el dijous conec al Biel i el Joan i ens ho passem bé llegint Pere Quart plegats. La Bet creu que tinc el menisc trencat perquè em falta estabilitat. No sap que no es regenera i és feliç. El meu oncle acaba el curs de recuperació dels punts del carnet i diu que no té intenció de conduir més lent. I el Marujito sobreviu cinc dies sense companyia a Via Laietana. I probablement no és feliç però dimarts amb l'Estel li posarem música clàssica per a hàmsters i passarem una bona estona a la sala d'estar, i quelcom arreglarem. I la vida de totes és diferent. I arriba la primavera i a Tenerife els muflons mascles persegueixen durant dies les femelles per a procrear mentre al zoo de Barcelona quan els orangutans es troben en un punt tens d'una discussió decideixen arreglar-ho amb una orgia.
No ho sé, l'harmonia de la qual em parlen tampoc serà tanta si ni tan sols la naturalesa la contempla. La utopia normalment enfoca a una paret blanca de definicions i ens confon, descrivint només el resultat magistral de les paraules i emocions. Des de principi d'any ens volen dins l'IMC ideal segons altura i edat. Al primer dictat de la primària ens resten zero vint-i-cinc les faltes ortogràfiques i després, al cap de sis anys, una dièresi mal col·locada no ens deixa entrar a Medicina. Als divuit ens ofereixen vi als dinars familiars i un cop arribats als vint-i-u ja gairebé no hi ha opció de fotre la pota. L'adultesa, you know. Que comencin els horaris, els ordres i les llistes que ens estructuren el cap i ens calmen les tiroides. Fins que arriba el dia que o tu o la vida l'hi fot- la pota fins al fons- i les nostres ments es desintegren, i no saben on recolzar-se per a començar a reconstruir-se. De sobte la xarxa de neurones que ens endolla la creativitat i il·lusió se'ns atrofia. Ens empenyem a somriure a les fotos dels radars i amaguem una persona quan passem pel carril VAO per a comprovar si realment ens compten a les fotos. Ja no ens agrada creure en fantasies i la veritat passa a ser, de sobte, molt dura i cruel. Ens ensenyen tan pocs tipus de relacions que de sobte ens trobem dins situacions reals i se'ns fan estranyes. Que magnífic que tots coneguem relacions que mai s'han tacat i només han hagut de perdonar trenta minuts de retard per culpa d'unes Glòries embussades un dijous. Sensacional idea negativitzar les pors. Que estupèndo i ordinari que tots coneguem els mateixos compassos de quatre per tres dirigits sota la batuta d'una societat que admira patrons impol·luts.
És clar que després ens fotem la gran patacada, si no ens eduquen en la pluripotencialitat, desigualtat i diversitat de totes, absolutament totes, les precioses i diverses relacions del nostre dia a dia. Tan intrapersonals com extrapersonals. Desprogramem-nos de les imposicions socials que ens fan servir com a monedes de canvi i simples engranatges. Deixem enrere les vides perfectes i idolatrem les reals. No vulguem ser cada època les mateixes, gaudim de les nostres temporades com les taronges i les ametlles, estimem els nostres moments de gris. Reguem-nos bé, i ja florirem quan toqui. I ja ens morirem quan toqui. Prohibim jutjar-nos sota el maleït fantasma de les històries estables, rectes i pulcres, perquè és llavors quan deixem de creure en les nostres fantasies: canviants, creixents i minvants; que ens potencien i ens apropen a la nostra preciosa evolució.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada