Home inside me

Ben arribat l'equador de l'hivern vaig entendre que els sentiments lligats a emocions desconegudes eren exageradament difícils d'interpretar. Mentre estudiava els tractaments de cardiopaties que mai veuria, tan sols desitjava obrir la llibreta i continuar treballant en el trencaclosques més feixuc i esgotador. Però em tornava a passar: topar amb les limitacions que m'imposaven tenir al cap una llengua amb la qual no sabia plorar. I sant tornem-hi amb la frustració de començar i no saber continuar. Recordo fins i tot googlejar "cómo conseguir entenderse a uno mismo". Ja feia temps que no era capaç de parlar-ne, però quin ensurt: quan de sobte tampoc sabem escriure'ns. Com el nus a la gola els ulls clavats al paper. Tan sols sentim com les paraules se'ns ofeguen en matisos, incoherències i tonalitats; en mars on hi sura el que s'ha de fer, el que s'ha de ser i el que s'espera de nosaltres. Ens perdem dins aquest blau negre fosc que no ens deixa dormir tranquil·les ni veure’ns boniques al mirall. 

Els salva-vides sovint s'assemblen: enmig de llàgrimes de debilitat despertem l'hemisferi que ens guarda els nostres millors records i escoltem cançons que ens hi fan pensar, mentre passegem per espais on havíem aconseguit assaborir la il·lusió de renéixer. Submergits en la batalla d'entendre'ns descuidem el gust d'escriure i concloure, i ens acostumem a fer-ho per a explotar encara més el cercle de l’etern retorn. Sabem que hi podem tornar. Potser mai ens entendrem com quan no ens preguntàvem res, i no passa res. Suposo que ampliar horitzons per a poder decidir el nostre té això: el patiment de cada evolució. No vull deixar de confiar mai en els moments on, apoderades de delicadesa, aconseguim recombinar tot allò que ens ajuda a sortir de les foscors per a renéixer. Som tan capaces...

"They say home is a place you can choose to be, and I've decided to carry home inside me". En mi hi conviu la constant evolució, enmig d'ella puc recorre-hi per a trobar la memòria, els ideals, les creences que em fan aconseguir entendre la pau. Per a trobar-me amb mi. Per a trobar-me a mi. Les èpoques de desordre i confusió només ens farien mal si no ens acabessin permetent descobrir el que ens feia el nus a la gola i ens prenia les paraules. En les evolucions hi trobo les paraules, les retrospeccions des de la complicitat, la capacitat d'entendre les possibilitats que se'ns planten davant. En elles miro enrere i em sé tranquil·la, segura i orgullosa. Que res no seria així sense el nostre procés, i el més bonic de tot és saber estimar-lo. Que quan estiguem congestionades sapiguem trobar la calma del mar, el silenci de les nits i les persones amb qui compartir cels tapats. Que mai deixem de sentir-nos boniques en cada part del nostre creixement. Que per molt feixuc i fosc que ens sembli el camí, arribarem, si ens cuidem: a ser qui volem ser i allà on vulguem ser. Que cada vegada hi som més a propet (i quina escalfor quan ens tornen a sortir les paraules!)..

La incubadora

Els dilluns de pluja són per a endreçar la bicicleta i agafar el metro. Em trec l'impermeable mentre baixo les escales de Liceu i em faig una cua alta que em dóna un toc un pèl alternatiu. Qui sap quan es desperten les ànimes artístiques al transport públic i encara em trobaria encapçalant el best seller del pròxim Sant Jordi amb el look despentinat que la pluja m'havia deixat. Normalment em solc preparar bé per l'ocasió: entro despistada i m'arrepenjo a la paret que em faci més el pes.

Fa cosa d'uns anys que el metro em recorda a quelcom semblant a una incubadora social, on ens tanquem la porta a la mateixa vegada que es tanquen les del metro. Apujam el volum del nostre grup preferit d'indie i mirem la resta del vagó des de l'interior. Les nostres pertinences ens donen l'oxigen necessari per a observar omniscientment les mil i una històries que ens acompanyen fins al nostre destí. Set parades. Els meus quinze minuts. Show must go on, que diria la meva tia.

Suposo que no m'esperava topar amb ell. De sobte, un dilluns qualsevol, em treu de la meva zona de confort i ostres, que penjats ens quedem quan ens trenquen els esquemes. Quan es fixen en el millor de nosaltres i ens miren amb els ulls que brillen sense prejudicis. Quan ens fan baixar a parades desconegudes i ens deixen sols a la parada de final de línia. La trucada que es talla a mig camí. La conversa amb el vell amic que et volies trobar. Que agradable poder asseure'm davant teu, preciosa, que donaràs a llum d'aquí a poques setmanes. Quina tranquil·litat saber que un vint per cent dels seients reservats algun dia seran per a nosaltres. M'agrada que entris somrient i també que et posis còmode i treguis l'entrepà de formatge que has embolicat amb paper de cuina. Llavors ens empetitim tots seriosos quan entra algú a demanar almoina, i com sempre el vagó es divideix entre els que se'l creuen i els que no. Però després arriba el senyor amb acordió i al principi "oh quina mandra" però després t'animes amb el ritme i recordes la teva lluna de mel a l'Havana, deixant intuir un somriure entremaliat sota la teva bufanda de llana. Després el noi guapo amb cara de Pep es prepara un cigarro i se'l guarda a l'orella. I entren dues angleses rient i suposo que se'n foten del nostre ritme de vida en els dies de pluja. M'agrada mirar el pentinat que t'has fet per a afrontar el teu dilluns. És bonic intuir que et poses vambes per no acabar amb els peus inflats el primer dia de setmana, i que la camisa verda hagi estat l'escollida per a exposar el treball de Botànica que ara repasses nerviós. Admiro l'avi que ordena les receptes de més antigues a més recents. I la paciència de la cangur: que bé escolta i espavila l'Emma i el Ton. No tenen ganes d'anar a l'escola quan plou.

-"Les pistes de bàsquet rellisquen i les profes ens fan quedar dins les classes".

Les adolescents alcen el to de veu quan parlen de la colla dels guais que els diuen peludes quan arriba l'època d'ensenyar les cames.

- "A mi el que em fa més ràbia és que em preguntin perquè porto la faldilla tan curta i em vacil·lin dient que no pensava que fos tan atrevida."

Les mares i mig vagó més ho escoltem i se'ns remou mig cos i part de l'altre.

- Propera parada: Zona universitària.

Agafo la motxilla i l'impermeable. Surto del vagó i només desitjo que la pluja s'endugui totes les desigualtats que encara avui ens acompanyen els dilluns, dimarts i cada dia que, expectants dins la nostra incubadora, ens preguntem com coi podrem acabar amb tot això.

Gaudir-nos per temporades

Ni els ametllers i els pruners tan sols es posen d'acord. Al fred la taronja i a l'estiu la pruna. I el coco tot l'any però no a tot arreu. Quan els Garcia Martínez es perdonen després de tants anys els Garcia Fernández, a l'altre portal, s'escridassen pel tros de petit suisse que ha anat a parar al sostre acabat de pintar. El dilluns les preguntes de coreans em molesten a Felip Neri però el dijous conec al Biel i el Joan i ens ho passem bé llegint Pere Quart plegats. La Bet creu que tinc el menisc trencat perquè em falta estabilitat. No sap que no es regenera i és feliç. El meu oncle acaba el curs de recuperació dels punts del carnet i diu que no té intenció de conduir més lent. I el Marujito sobreviu cinc dies sense companyia a Via Laietana. I probablement no és feliç però dimarts amb l'Estel li posarem música clàssica per a hàmsters i passarem una bona estona a la  sala d'estar, i quelcom arreglarem. I la vida de totes és diferent. I arriba la primavera i a Tenerife els muflons mascles persegueixen durant dies les femelles per a procrear mentre al zoo de Barcelona quan els orangutans es troben en un punt tens d'una discussió decideixen arreglar-ho amb una orgia. 

No ho sé, l'harmonia de la qual em parlen tampoc serà tanta si ni tan sols la naturalesa la contempla. La utopia normalment enfoca a una paret blanca de definicions i ens confon, descrivint només el resultat magistral de les paraules i emocions. Des de principi d'any ens volen dins l'IMC ideal segons altura i edat. Al primer dictat de la primària ens resten zero vint-i-cinc les faltes ortogràfiques i després, al cap de sis anys, una dièresi mal col·locada no ens deixa entrar a Medicina. Als divuit ens ofereixen vi als dinars familiars i un cop arribats als vint-i-u ja gairebé no hi ha opció de fotre la pota. L'adultesa, you know. Que comencin els horaris, els ordres i les llistes que ens estructuren el cap i ens calmen les tiroides. Fins que arriba el dia que o tu o la vida l'hi fot- la pota fins al fons- i les nostres ments es desintegren, i no saben on recolzar-se per a començar a reconstruir-se. De sobte la xarxa de neurones que ens endolla la creativitat i il·lusió se'ns atrofia. Ens empenyem a somriure a les fotos dels radars i amaguem una persona quan passem pel carril VAO per a comprovar si realment ens compten a les fotos. Ja no ens agrada creure en fantasies i la veritat passa a ser, de sobte, molt dura i cruel. Ens ensenyen tan pocs tipus de relacions que de sobte ens trobem dins situacions reals i se'ns fan estranyes. Que magnífic que tots coneguem relacions que mai s'han tacat i només han hagut de perdonar trenta minuts de retard per culpa d'unes Glòries embussades un dijous. Sensacional idea negativitzar les pors. Que estupèndo i ordinari que tots coneguem els mateixos compassos de quatre per tres dirigits sota la batuta d'una societat que admira patrons impol·luts. 

És clar que després ens fotem la gran patacada, si no ens eduquen en la pluripotencialitat, desigualtat i diversitat de totes, absolutament totes, les precioses i diverses relacions del nostre dia a dia. Tan intrapersonals com extrapersonals.  Desprogramem-nos de les imposicions socials que ens fan servir com a monedes de canvi i simples engranatges. Deixem enrere les vides perfectes i idolatrem les reals. No vulguem ser cada època les mateixes, gaudim de les nostres temporades com les taronges i les ametlles, estimem els nostres moments de gris. Reguem-nos bé, i ja florirem quan toqui. I ja ens morirem quan toqui. Prohibim jutjar-nos sota el maleït fantasma de les històries estables, rectes i pulcres, perquè és llavors quan deixem de creure en les nostres fantasies: canviants, creixents i minvants; que ens potencien i ens apropen a la nostra preciosa evolució.