Acceptació

Em fascina el perquè de voler tenir intencions d'obtenir resultats. Per què? Qui ens ha fet creure que som amos dels nostres somnis? Com pretenem escoltar el vent, si ni tan sols sabem perquè no té color? Històricament, hem realment deixat de retendre per aconseguir a arribar a entendre? Tot apunta al no, la diana ja no aguanta més pes i sabem que algun dia caurà. Caurà perquè hi ha vegades que no es pot controlar, que els mil i un arguments que has intentat entrelligar es confederen contra la teva voluntat, i s'agermanen naturalment fent que no tingui lloc allò que volies que passés. I sí, amics i no tant amics, hi ha vegades que hem de deixar que caigui la diana, hem de canviar la roba d'hivern per la d'estiu, hem d'obrir les comportes al pantà... 

I és en aquest moment quan t'adones del que havies estat fent, del pantà d'emocions que aspiraves maquillar... Provaves d'amagar-les dins l'armari, apilant-les perquè des de fora semblés que tot anava com tu ho havies projectat: polit, harmònic, metoditzat... Però tornaves a enganyar-te, no era realment el que passava, simplement havia passat el que les novel·les mai acaben de relatar: t'has deixat convéncer sobre la idea que els senyors tenen permís de governar. 

I de sobte et despertes, no és la primera vegada que has simulat gaudir d'energia matutina. Però tens experiència, i és per això que et tornes a sentir a gust amb el paper que tu mateix t'has assignat. Al fons, a la punta esquerra de l'escenari, amb un focus opac, el teu focus, sí, el de sempre... Ets on t'has mantingut durant quatre mesos, però ara t'adones que mai t'havies intentat contemplar. T'adones que fas pena, igual o inclús més del que vas fer quan vas sortir a la pissarra a la classe d'estadística... I realment veus que la vida és bonica, que has de deixar de fer el paper que t'estas obligant interpretar. Ja no cal malfiar-se dels altres, has d'aprendre a deixar-te seduir. I et tornes a fixar en aquell gerro, tampoc era tant antic com el vàres veure ahir... Però no responsablitzis causes alternatives, saps de sobres que no és la ceràmica que hagi canviat, ni les curves del gerro que s'hagin definit... Tangiblement tan sols has deixat d'enganyar-te, i és en aquest moment quan pots veure el cel de color cel, i les flors de color amor...

I avui us encoratjo a eximir-vos, amics i no tan amics, d'aquelles cordes d'on us havíeu autònoma i incondicionalment afermat. Tenim regals que ens pertanyen, aventures que només ens cal firmar, il·lusions que volen sortir a veure món, no intentem evitar el que no podem... Vivim des de dalt de l'escenari, essent protagonistes del que sempre havíem volgut ser, respirant el que algun dia voldrem recordar...

Diumenge de Nadal, tinc cordes tinc de tot.

Salut i emoció...

Passió

Sóm víctimes d'emocions intenses, inclinacions que s'alimenten de somnis adolescents, vehements victòries, fantasies ensucrades, suposades necessitats... Costa de creure però, sense adonar-nos-en, lentament posicionem els nostres ànims envers les dretes o les esquerres, entre donar o rebre... Milions de decisions que ens reclouen dins perfils massificats on nosaltres mateixos sabem que demà desapareixerem d'allà i ens trobarem en altres dimensions on qui sap si ens sentirem més còmodes o voldrem marxar corrent d'allà. Però per què? Per què a mi em commou entendre l'abstracte i altres només ho volen comprovar? Per què, amics i no tant amics, alguns volem gaudir i els altres tan sols tenir? Tan sols puc contestar a la qüestió que avui us presento amb la paraula passió.

Tal i com la meva professora de ciències de la salut diu, el més important d'una classe és appassionar-se. Sempre m'ha preocupat el fet de recórrer una vida sense emoció, sense res que estimuli l'interés personal, el simple "fer per fer". Amics i no tant amics, ni el bonic d'una història no sempre ha de coincidir amb el final, ni les millors finals acaben realment éssent finals. Es tracta d'avançar-se al rival, d'entusiasmar-se amb qualsevol tipus de raó, de planificar una fugida abans que t'agafi la tormenta. I fer-ho per a sempre, per molt que el rival siguis tu, per molt que la raó no sigui rellevant, per molt que la tormenta no sigui de les que requereixen paraigua... Quan algú vol viure ho ha de fer, no es tracta de respirar. Obrem, dormim, embojim, plorem... però si us plau, no fem la vida més elemental del que realment és... Afegim un complement al verb, obrem fanàticament, dormim acaparadament, plorem apassionadament... Poc a poc, sense posar punts i finals ni expressar més clarament el que som capaços de pensar. Tal i com Oscar Wilde deia, la passió ens obliga a pensar en cercles. I així és, mai havent estat tant d'acord amb un londinenc, avui m'atreveixo a corroborar que l'home només és realment infinit quan obra a impuls de les seves passions.

I així com el foc va brollar desinteressadament, nosaltres els homes podem a dia d'avui incendiar el món d'espurnes amb les quals fem de la rutina una contínua innovació. Amics i no tant amics, acariciem la vida amb desitjos i els desitjos es convertiran en passions. Seguim un deliri, una fita, descobrim allò pel que venim a ser apassionats. Molta sort a tots amb les vostres passions diàries que sé que les anheleu molt més que tenir sort a un simple examen. Si no voteu el 9N podeu abandonar la pàgina web, si voteu, exciteu-vos una mica i traieu els pèls de la paret quan us dutxeu.

Salut i força.

Intel·ligència

Avorreixo la idea que la intel·ligència hagi de ser un nombre o que es pugui arribar a mesurar amb un test. Al diccionari ens ve definida com l'acció d'entendre alguna cosa amb la pensa, la capacitat, major o menor, de comprendre, aprendre i resoldre situacions noves... fins i tot com a comunicació entre persones que s'entenen. Em pregunto per què hauria de fer feliç a algú que el diguin que ell és bo, que té unes molt bones capacitats, sap respondre exàmens o simplement sap estudiar? Per què en la nostra globalització haurien aquests recursos ser concebuts com a capacitats? A cas volem estar davant un llibre i memoritzar eternament? No si us plau, no ens deixem arrossegar per aquest greu abisme, aquest horrible infern i aquesta mísera col·lectivització... Això només ens portaria a pensar que tot aquell que faci allò serà intel·ligent. No soporto que em diguin: ets intel·ligent. Però, per què? Per què per a tantes persones que els diguin això els sembla un elogi i a mi m'estorba? Aquesta és la pregunta que avui prentenc desafiar i que, com totes les altres, podran ser compartides o abstingudes per a vosaltres, amics i no tan amics. 

Qui ha contribuït a que quan es pregunti a una classe de primer de primària el significat del mot "intel·ligent" la resposta sigui treure bones notes? Hem estat nosaltres? És que per tenir tots un nom hem d'estar fets pel mateix, i per acabar-ho d'adobar, aquest mateix ha de ser igual per a tots els Joans? Qui ha estat? Qui ha estat que a sobre es pensarà que té raó? (Ara és quan els no tan amics em diuen que tothom té una opinió diferent i que s'ha de respectar, quin greu problema aquest de les "opinions"... però d'això prefereixò parlar-ne a una altra entrada que "si només ho diu en una línia no té prous arguments..." Sí, sí quanta raó "tio", bleda+1".

Tothom fa veure que lluita per alguna cosa però...què som? No som res. A vegades hem d'intentar caure en l'absolut nihilisme de Nietsche per tal d'alliberar-nos de totes aquelles idees i conceptes als quals la nostre ment  ha estat exposada i començar a pensar en les grans coses que fan realment ser intel·ligent, les quals tu no pertanys a elles. Exactament, tu no pertanys a elles. No es tracta de donar-te culte, ni fer-te enorme, ni creure't intel·ligent, ni tenir tots els títols del món en rus. No, no, no... M'agradaria fer una crida universal i poder canviar el concepte d'intel·ligent, que no em felicitessin per treure bones qualificacions, ni per saber les conjugacions del verb abolir. Així doncs, us encoratjo a tots amics i no tan amics que no us creieu ni deixeu de creure que sou intel·ligents pel que us diuen, que siguis intel·ligent amb el que saps fer, amb allò que t'agrada, per què si no és així, és impossible ser intel·ligent. Avui al migdia, desprès de saber les notes finals d'una etapa important a la meva vida, he descobert que m'importa noranta peres i mitja l'excel·lència que hagi pogut obtenir d'aquest baxillerat ja que definitivament, les imposicions no condueixen a cap mena de goig i òbviament, a cap mena d'intel·ligència. M'he adonat que la verdadera intel·ligència la té aquell que fent el que el fa feliç, és intel·ligent. Així doncs, amic o no tan amic, si desprès de tot aquest text encara no has après que intel·ligent s'escriu amb ela geminada, t'aconsello no considerar-te inferior a algú que ho hagi après llegint-ho només una vegada. Perquè aquest algú mai ha de ser més intel·ligent que tu només per això i perquè aquest algú és simplement diferent a tu. Aferra't a algun bonic pretext i a busca ser intel·ligent a la teva manera.

Amic, mai m'he considerat intel·ligent per saber fer una integral o per saber com es diu sostenidor en francès. Per altra banda, jo, personalment i íntegrament, em considero feliç preguntant-me i astorant-me pels perquès del bellíssim món on vivim. Tu pots ser intel·ligent comprant el llibre que has d'estudiar, enlloc de ser intel·ligent per estudiar-lo. No hi ha volta de full, hi ha fulls i voltes. I així és, amics i no tan amics, moltes persones havien vist una poma caure, però només Newton es va saber questionar el perquè.

Amics i no tan amics, els que abans de llegir aquest text us crèieu intel·ligents i ara no tant, els que sigueu guapos i els que sabeu que no però preferiu pensar que sí, busqueu la vostra pròpia intel·ligència, compreu-vos ulleres de pasta  i feu veure que sou superdotats.

Siempre adelante con la fe...