Créixer

Neix, creix, es reprodueix, mor. Neix, creix, es reprodueix, mor. I així tots, segon a segon, alguns es fan adults i cada cada vegada són més grans, alguns cada vegada es van fent més petits, alguns molt aviat, alguns més tard, gradualment, progressivament, naturalment, tot en virtut de la seva força vital. I per què? Per què ho haurà volgut així? La meva petita limitació respon que és evident que no hi podré trobar resposta, així que pensarem en com fer-ho, com créixer feliçment.

Suposem que hi hagi una recepta, suposem que tothom la segueixi, ah! alerta, haguéssim estat tots pilotats per algu guai( molt i molt guai, exessivament guai) amb un comandament i doncs tots haguéssim estat feliços menys els que encara porten samblancats perquè ells no haguéssin estat de l'agrat del pilot. No, jo diria que no, no és pas cosa instaurada, tothom creix a l'edat que li pertoca, quan està preparat per a disfrutar d'allò que li toca percebre, quan ja és conscient que quan el sol es pon no és que estigui dormint, quan comença a conéixer una milèssima part del que l'envolta. El cas és que les persones maduren, bé, segons les persones guais de twitter(tranquils!no tan guais com el pilot) no, només maduren les fruites. Aprehenc part del que diuen, però hi ha qui no té el concepte gaire clar dins el seu encèfal així que, per què no recordar-lo? Madurar significa arribar un desenvolupament complet, tant físic com mental. Fa dos dies vaig estudiar que el coneixement és infinit, així que igual que el silenci absolut, la maduresa absoluta tampoc existeix. Ja sap greu, de tan en tant un s'ha d'endur alguna decepció. Ja em permetreu parlar ignorant els que no han arribat ni a la fase 1 de la maduració i es comporten com a grans quan els interessa, la vida té una diversitat de població molt gran, alguns havien de tenir aquest rol. Bé, suposem quel'altra gran part de la societat madura. Ei, però la meva pregunta era per què ja no mirem doraemon i no crec que ho hagi de relacionar amb madurar ja que personalment, jo no ho miro perquè als matins me n'haig d'anar a tres quarts i cinc de set i el capítol sempre acaba a les vuit, per tant, per no veure com acaba el capítol ja ni el començo. Sé que molts lectors s'hauràn sentit identificats i s'hauran tret un pes de sobre sabent que ja no estan sols, però..no m'importa, de moment la fama no em puja al cap.

Amics i no tan amics, els que us heu tret un pes de sobre i els que no, sentiu-vos lliures de fer el que vulgeu, independentment de si és un acte madur o no, penseu-ho prèviament i actueu coherentment segons els vostres principis. No crec que sigui un consell que no hagueu sentit mai, però diria que és un dels punts claus dins el camí de la felicitat. Serem feliços en un futur si ho fem? Canviarà el què estiguem fent d'aquí trenta anys? Ai mai...jo diria que sí. Apa, eviteu que la gent voti Ciutadans, això us puc assegurar que és un dels pocs actes madurs que fareu. Somrieu i...a respirar!!

Pd: Decidim bé, perfavor

Orgull

No. No penso intentar contestar aquesta pregunta. Per què? Per que no em dóna la gana. Això em sona a orgull, legitimitat de la pròpia dignitat o les pròpies obres, excés d'estima en un mateix, dels pròpis mèrits, de les pròpies idees. Aquesta és potser la raó per la qual no vull respondre a la pregunta. Sé i conec coses, i no les vull expressar. Nervo deia que si ets orgullós, millor que visquis sol i que estimis la solitud, però, mudar-me ara a una illa deserta i deixar enrere tot el que tinc entre mans? No, jo diria que no. Potser també pel meu pròpi orgull em pregunto si l'orgull és una virtut. Mare, avui la senyu ens ha ensenyat a ser orgulloses. No, hi ha molts factors que em porten a pensar que no ho és. Però qui és el pare de les virtuts? A cas l'orgull no engendra persones que exerceixen una autoritat opressiva? Des de quan un opressiu no es pot alliberar?Sí, exactament, m'estic autoconvencent per a alleujar aquest orgull.
Tenim un joc entre mans, un inútil joc entre mans. Quan un aglomera imprudències i excessos, remuntant-se sobre el pic més alt (sé el que penseu, i sí, és l'Everest amb 8848m), es precipita en un abisme de mals, del qual n'és molt difícil de sortir. Un cop allà, un intenta pujar cap a la primera capa de molècules, allà on es dóna la tensió superficial, per a ser dels primers en evaporar-se, però no, no sempre hi ha una solució tan fàcil amics, els xocs entre molècules exerceixen una pressió massa forta, una pressió a la qual tu no pots rebaixar-te, i en els majors dels casos, acabes altre cop dins aquest abisme.
No ens estimem tant amics, intentem respondre les preguntes que no volem respondre. Estimem-les, arrapem-nos a elles, seran elles qui ens ajudaran a sortir de l'orgull? Seran elles qui traslladaran  l'orgull defecte a l'orgull virtut? Desfem-nos de l'orgull que ens perjudica i omplim-nos de bon orgull, aquell orgull que ens farà estar satisfets per a quelcom propi o relatiu a nosaltres. Allò que amb constància i esforç arribarem a considerar valuós. Tenim un partit difícil entre mans, com tornin a marcar de còrner apago la televisió. Salut, i força al canut.

PD: Tu, per què ja no mirem Doraemon?

Vergonya

Què és la vergonya?Deshonor, oprobi, infàmia, ignomínia... Tots aquests estats són momentanis, però, la persona vergonyosa, de caràcter vergonyós, pot trobar-se amb efectes secundaris com el torbament, la confusió,el  rubor, el penediment, empegueïments...De debó? La vergonya momentània és, per dir-ho en una paraula, un excrement. Quan et trobes a la situació i passes vergonya, la pregunta que et passa pel cap després d'haver fet la realissima pena és: Per què hem de tenir vergonya?

Jo diria que la vergonya no deixa de ser un sentiment, un sentiment inculcat pels demés...Un sentiment creat per a un mateix però que alhora ha passat sempre de generació en generació. Hi ha qui diu que si fas la tècnica del 4x4(4inspiracions de 4segons cada una) pots superar-ho, o simplement si t'imagines a tu sola sense ningú més al teu voltant pot alleugerar la vermellor de la cara. Però sincerament, amics i no tan amics, qui de vosaltres es posarà a fer el 4x4 just davant d'aquests amics tan amics? No dieu que vosaltres ho farieu, típics valents, necessitem una tàctica per superar la vergonya davant els nostres éssers tan estimats, i que no, si us plau, que no sigui l'alcohol. Aquesta és la típica hipòtesis formulada per a la típica pava enamorada però, tranquils!jo vull aprofundir.

Comencem de zero. Aquests amics tan amics, són amics? Coneixes tot sobre ells i ells coneixen tot sobre tu? Que potser la vergonya també ha impedit aquest conéixer-nos i com a conseqüència provoca una doble vergonya? El que vinc a dir, amics i no tan amics, és que avui en dia la gent que creu sentir vergonya, sent només un inici. Essent realistes, si tu no amagues res i l'altre no amaga res,  perquè estar nerviosa? Deixem apart el tema de les papallonetes, aquí ja no m'hi vull ni posar.

Tota vergonya prové d'una altra vergonya preexistent? Les vergonyes són inevitables? Hi ha vergonya parcial? Podem superar-la? Sí, coi sí, una empenta a tota aquella gent que passa vergonya, que res tiri per terra els somnis de ningú. Millor amistat que quedar-se al costat.

Vaja, tenim pressa.Música i llibertat.

PD:Voleu dir que el castellà és necessari?

Escepticisme

Tenim una societat escèptica, una societat disposada a dubtar,una mena de doctrina filosòfica de la qual sorgeix la incapacitat humana per a conéixer la veritat, trobar respostes. Fa dos dies la meva professora de castellà, una de les persones més cultes que conec, va dir-nos que un dels problemes de la joventut d'avui en dia és no formular-se hipòtesis. Va ésser un comentari que va deixar a l'aire, però, no obstant, vaig tenir-ho al cap durant varis dies. Què? jo no vull pas ser part d'aquest problema. Vaig pensar quina seria la millor manera de fer-me preguntes i tenir les seves respectives respostes totes emmagetzemades a algun espai. Aquest espai que jo m'imaginava, havia de ser perfecte,un espai on quan em fés gran les primeres entrades que escribís, no em féssin perdre gaire dignitat. Ni més ni menys que un blog, s'ha posat bastant de moda i, tot i que no m'agrada fer el que tothom fa, el trobo adequat.

M'agrada escriure, m'apassiona escriure, escriure em desfoga, escriure em satisfà, és del meu agrat. No considero que ho faci del tot bé, i aquest fet no m'és indiferent, però ho continuo fent, em satisfà tan si ho faig bé com malament. Avui estic de ressaca i no puc fer feina, hauria de llegir 20 capítols per posar-me a to a classe de català i també hauria d'estudiar matemàtiques, però, escriure m'agrada més. M'estaria parlant amb les meves amigues tot el matí sobre aventures varies, però em sento millor escrivint, és com si no perdés tant el temps. Vaja, avui és un dia bastant idoni per començar el meu blog. No m'agradaria pas firmar amb el meu nom ja que de tant en tant hi puc introduir alguna  anècdota personal i, no voldria pas que cap persona de ses món se sentís identificada. Però, si el públic em reclama, s'haurà d'obeir.

Tot plegat ve a dir que deixant a part la meva congelació dels dits de les mans, avui dia desprès d'una cagada bastant important, començo el meu blog. Amics i no tan amics, serà un blog on intentaré fer-me preguntes per a intentar descobrir noves coses, vull emprendre, vull crear, cada entrada tindrà una pregunta i la meva opinió o intent de resposta a ella. 

Apa, visca Catalunya lliure

PD: Per cert, perquè la gent té vergonya?