La dels vint-i-tres

No ha estat fàcil escollir tot el que avui t'acompanya. Tot l'amor, les ganes, els projectes. Els versos. Les paraules amb què vols recordar-te'n. Els dubtes que et van fer avançar. Segur que mai haguessis imaginat que series capaç de fer aquesta reflexió. Tampoc que la faries aquí, davant d'aquest mar que avui és plàcid com una bassa d'oli. De ben segur que mai havies pensat que et sabries així de bonica, lluint aquesta versió de tu mateixa que has anat perfilant durant tota la primavera. Segur que no pensaves que aquest vestit fes tant per a tu, ni tampoc que combinés tant genial amb aquell vespre quan, després de fugir de l'home de la jaqueta blanca, vas fer-te el teu millor petó. Mai haguessis pensat que hauries obert aquella finestra perquè l'habitació t'afogava. La teva habitació, com pot ser que hi visquessis tant i la deixessis tan enrere? Hi fas reformes. Pintes la paret de nou, penges un quadre que avui et convenç i t'asseus de nou al mateix llit. Respires l'aroma de les flors que has comprat i et sorprens altre cop: mai haguessis imaginat que la teva vida s'endrecés d'aquesta manera. Somrius al recordar-te, i et mires al mirall i et trobes crescuda. Encens la ràdio i de sobte t'identifiques en les lletres d'aquell grup de música. Tu, la mateixa que fa un any tancava la televisió quan començava la secció de política; avui et ve de gust compartir fotos xules de pàgines d'Instagram que segueixes de fa dos dies: "vota por favor!". La que als vuit organitzava expedicions pels arbres del pati i als nou explicava històries de por quan es quedava a dormir a casa les amigues. La que als deu començava a jugar a l'esport que la faria feliç fins que es trenqués el menisc. La mateixa que als onze publicava fotos jurant amor etern a amistats que va deixar enrere als dotze, i als tretze va prometre a la mare que ella mai marxaria a ballar a les discoteques. La mateixa que als catorze cantava a ple pulmó La oreja de Van Gogh i als quinze va entendre que les persones també es podien morir de joves. I t'adones que oblides el que no val res però recordaràs sempre aquell sentiment tan pur. Perquè recordar el que et va emocionar t'és fàcil, simplement. Et mires al mirall i et costa veure't amb el cabell ara curt. Et sorprèn saber que ets la mateixa que als setze nadava fins la boia amb els amics i als disset preferia asseure's en rotllana i planejar la nit que l'esperava. La que als divuit es va adonar que aquell noi no era l'amor de la seva vida i que als dinou observava el seu voltant i desitjava ser diferent. Ja t'has oblidat de comptar les vegades que has renascut. I encara per sort en tens algun escrit: que als vint-i-u vas tornar a entendre la mort i als vint-i-dos vas prendre decisions importants sense l'ajuda de ningú. Ets la mateixa que als vint-i-tres es promet que no tornarà a viure mai de la mateixa manera un cop entès que el temps passa massa ràpid, i que gaudir-nos avui és l'únic que ens cal fer. Que tenir-nos a prop no és més que un tresor. I que si ho fem bé avui potser després no ens pesa tant l'enyor.

Home inside me

Ben arribat l'equador de l'hivern vaig entendre que els sentiments lligats a emocions desconegudes eren exageradament difícils d'interpretar. Mentre estudiava els tractaments de cardiopaties que mai veuria, tan sols desitjava obrir la llibreta i continuar treballant en el trencaclosques més feixuc i esgotador. Però em tornava a passar: topar amb les limitacions que m'imposaven tenir al cap una llengua amb la qual no sabia plorar. I sant tornem-hi amb la frustració de començar i no saber continuar. Recordo fins i tot googlejar "cómo conseguir entenderse a uno mismo". Ja feia temps que no era capaç de parlar-ne, però quin ensurt: quan de sobte tampoc sabem escriure'ns. Com el nus a la gola els ulls clavats al paper. Tan sols sentim com les paraules se'ns ofeguen en matisos, incoherències i tonalitats; en mars on hi sura el que s'ha de fer, el que s'ha de ser i el que s'espera de nosaltres. Ens perdem dins aquest blau negre fosc que no ens deixa dormir tranquil·les ni veure’ns boniques al mirall. 

Els salva-vides sovint s'assemblen: enmig de llàgrimes de debilitat despertem l'hemisferi que ens guarda els nostres millors records i escoltem cançons que ens hi fan pensar, mentre passegem per espais on havíem aconseguit assaborir la il·lusió de renéixer. Submergits en la batalla d'entendre'ns descuidem el gust d'escriure i concloure, i ens acostumem a fer-ho per a explotar encara més el cercle de l’etern retorn. Sabem que hi podem tornar. Potser mai ens entendrem com quan no ens preguntàvem res, i no passa res. Suposo que ampliar horitzons per a poder decidir el nostre té això: el patiment de cada evolució. No vull deixar de confiar mai en els moments on, apoderades de delicadesa, aconseguim recombinar tot allò que ens ajuda a sortir de les foscors per a renéixer. Som tan capaces...

"They say home is a place you can choose to be, and I've decided to carry home inside me". En mi hi conviu la constant evolució, enmig d'ella puc recorre-hi per a trobar la memòria, els ideals, les creences que em fan aconseguir entendre la pau. Per a trobar-me amb mi. Per a trobar-me a mi. Les èpoques de desordre i confusió només ens farien mal si no ens acabessin permetent descobrir el que ens feia el nus a la gola i ens prenia les paraules. En les evolucions hi trobo les paraules, les retrospeccions des de la complicitat, la capacitat d'entendre les possibilitats que se'ns planten davant. En elles miro enrere i em sé tranquil·la, segura i orgullosa. Que res no seria així sense el nostre procés, i el més bonic de tot és saber estimar-lo. Que quan estiguem congestionades sapiguem trobar la calma del mar, el silenci de les nits i les persones amb qui compartir cels tapats. Que mai deixem de sentir-nos boniques en cada part del nostre creixement. Que per molt feixuc i fosc que ens sembli el camí, arribarem, si ens cuidem: a ser qui volem ser i allà on vulguem ser. Que cada vegada hi som més a propet (i quina escalfor quan ens tornen a sortir les paraules!)..

La incubadora

Els dilluns de pluja són per a endreçar la bicicleta i agafar el metro. Em trec l'impermeable mentre baixo les escales de Liceu i em faig una cua alta que em dóna un toc un pèl alternatiu. Qui sap quan es desperten les ànimes artístiques al transport públic i encara em trobaria encapçalant el best seller del pròxim Sant Jordi amb el look despentinat que la pluja m'havia deixat. Normalment em solc preparar bé per l'ocasió: entro despistada i m'arrepenjo a la paret que em faci més el pes.

Fa cosa d'uns anys que el metro em recorda a quelcom semblant a una incubadora social, on ens tanquem la porta a la mateixa vegada que es tanquen les del metro. Apujam el volum del nostre grup preferit d'indie i mirem la resta del vagó des de l'interior. Les nostres pertinences ens donen l'oxigen necessari per a observar omniscientment les mil i una històries que ens acompanyen fins al nostre destí. Set parades. Els meus quinze minuts. Show must go on, que diria la meva tia.

Suposo que no m'esperava topar amb ell. De sobte, un dilluns qualsevol, em treu de la meva zona de confort i ostres, que penjats ens quedem quan ens trenquen els esquemes. Quan es fixen en el millor de nosaltres i ens miren amb els ulls que brillen sense prejudicis. Quan ens fan baixar a parades desconegudes i ens deixen sols a la parada de final de línia. La trucada que es talla a mig camí. La conversa amb el vell amic que et volies trobar. Que agradable poder asseure'm davant teu, preciosa, que donaràs a llum d'aquí a poques setmanes. Quina tranquil·litat saber que un vint per cent dels seients reservats algun dia seran per a nosaltres. M'agrada que entris somrient i també que et posis còmode i treguis l'entrepà de formatge que has embolicat amb paper de cuina. Llavors ens empetitim tots seriosos quan entra algú a demanar almoina, i com sempre el vagó es divideix entre els que se'l creuen i els que no. Però després arriba el senyor amb acordió i al principi "oh quina mandra" però després t'animes amb el ritme i recordes la teva lluna de mel a l'Havana, deixant intuir un somriure entremaliat sota la teva bufanda de llana. Després el noi guapo amb cara de Pep es prepara un cigarro i se'l guarda a l'orella. I entren dues angleses rient i suposo que se'n foten del nostre ritme de vida en els dies de pluja. M'agrada mirar el pentinat que t'has fet per a afrontar el teu dilluns. És bonic intuir que et poses vambes per no acabar amb els peus inflats el primer dia de setmana, i que la camisa verda hagi estat l'escollida per a exposar el treball de Botànica que ara repasses nerviós. Admiro l'avi que ordena les receptes de més antigues a més recents. I la paciència de la cangur: que bé escolta i espavila l'Emma i el Ton. No tenen ganes d'anar a l'escola quan plou.

-"Les pistes de bàsquet rellisquen i les profes ens fan quedar dins les classes".

Les adolescents alcen el to de veu quan parlen de la colla dels guais que els diuen peludes quan arriba l'època d'ensenyar les cames.

- "A mi el que em fa més ràbia és que em preguntin perquè porto la faldilla tan curta i em vacil·lin dient que no pensava que fos tan atrevida."

Les mares i mig vagó més ho escoltem i se'ns remou mig cos i part de l'altre.

- Propera parada: Zona universitària.

Agafo la motxilla i l'impermeable. Surto del vagó i només desitjo que la pluja s'endugui totes les desigualtats que encara avui ens acompanyen els dilluns, dimarts i cada dia que, expectants dins la nostra incubadora, ens preguntem com coi podrem acabar amb tot això.

Gaudir-nos per temporades

Ni els ametllers i els pruners tan sols es posen d'acord. Al fred la taronja i a l'estiu la pruna. I el coco tot l'any però no a tot arreu. Quan els Garcia Martínez es perdonen després de tants anys els Garcia Fernández, a l'altre portal, s'escridassen pel tros de petit suisse que ha anat a parar al sostre acabat de pintar. El dilluns les preguntes de coreans em molesten a Felip Neri però el dijous conec al Biel i el Joan i ens ho passem bé llegint Pere Quart plegats. La Bet creu que tinc el menisc trencat perquè em falta estabilitat. No sap que no es regenera i és feliç. El meu oncle acaba el curs de recuperació dels punts del carnet i diu que no té intenció de conduir més lent. I el Marujito sobreviu cinc dies sense companyia a Via Laietana. I probablement no és feliç però dimarts amb l'Estel li posarem música clàssica per a hàmsters i passarem una bona estona a la  sala d'estar, i quelcom arreglarem. I la vida de totes és diferent. I arriba la primavera i a Tenerife els muflons mascles persegueixen durant dies les femelles per a procrear mentre al zoo de Barcelona quan els orangutans es troben en un punt tens d'una discussió decideixen arreglar-ho amb una orgia. 

No ho sé, l'harmonia de la qual em parlen tampoc serà tanta si ni tan sols la naturalesa la contempla. La utopia normalment enfoca a una paret blanca de definicions i ens confon, descrivint només el resultat magistral de les paraules i emocions. Des de principi d'any ens volen dins l'IMC ideal segons altura i edat. Al primer dictat de la primària ens resten zero vint-i-cinc les faltes ortogràfiques i després, al cap de sis anys, una dièresi mal col·locada no ens deixa entrar a Medicina. Als divuit ens ofereixen vi als dinars familiars i un cop arribats als vint-i-u ja gairebé no hi ha opció de fotre la pota. L'adultesa, you know. Que comencin els horaris, els ordres i les llistes que ens estructuren el cap i ens calmen les tiroides. Fins que arriba el dia que o tu o la vida l'hi fot- la pota fins al fons- i les nostres ments es desintegren, i no saben on recolzar-se per a començar a reconstruir-se. De sobte la xarxa de neurones que ens endolla la creativitat i il·lusió se'ns atrofia. Ens empenyem a somriure a les fotos dels radars i amaguem una persona quan passem pel carril VAO per a comprovar si realment ens compten a les fotos. Ja no ens agrada creure en fantasies i la veritat passa a ser, de sobte, molt dura i cruel. Ens ensenyen tan pocs tipus de relacions que de sobte ens trobem dins situacions reals i se'ns fan estranyes. Que magnífic que tots coneguem relacions que mai s'han tacat i només han hagut de perdonar trenta minuts de retard per culpa d'unes Glòries embussades un dijous. Sensacional idea negativitzar les pors. Que estupèndo i ordinari que tots coneguem els mateixos compassos de quatre per tres dirigits sota la batuta d'una societat que admira patrons impol·luts. 

És clar que després ens fotem la gran patacada, si no ens eduquen en la pluripotencialitat, desigualtat i diversitat de totes, absolutament totes, les precioses i diverses relacions del nostre dia a dia. Tan intrapersonals com extrapersonals.  Desprogramem-nos de les imposicions socials que ens fan servir com a monedes de canvi i simples engranatges. Deixem enrere les vides perfectes i idolatrem les reals. No vulguem ser cada època les mateixes, gaudim de les nostres temporades com les taronges i les ametlles, estimem els nostres moments de gris. Reguem-nos bé, i ja florirem quan toqui. I ja ens morirem quan toqui. Prohibim jutjar-nos sota el maleït fantasma de les històries estables, rectes i pulcres, perquè és llavors quan deixem de creure en les nostres fantasies: canviants, creixents i minvants; que ens potencien i ens apropen a la nostra preciosa evolució.

Història d'una coctelera frustrada

"Amic i no tant amic, permet-me suposar que mentre tu li fas brometa, “veig que ara els busques alts” no em penso posar de genolls. Malgrat siguis qui siguis, o sigui qui sigui qui et penses que ets, ja no sé d'on baixa el soldadet: no serà tant el valor com per a dir-ho dues vegades! Em sap greu però de sobte depèn de gent com tu la sort del món. Ja he entès que ets una ànima errant que abandona les cases quan tothom dorm, així que vaig pensant alternatives per si mai es dóna el cas. I en aquest món, ostres em sap molt greu no reciclar però tu i jo no ens hem banyat a la vora del mar, al mar, al mar! Oh immi, ets estupenda i saps molt bé el que fas!" I així tot el puto dia. 

S'assembla a un exèrcit de colors que encobreix el primer esbós. Potser l'embrut més que l'amaga, però en tot cas estic segura que el fon i de sobte fa que me n'oblidi. Enllaçant no sé perquè tot el que ve cap a mi, oxímorons i cadències, i el que em sembla que em ve però potser només m'ho sembla.  I així successivament, recurs rere recurs. Des de fa anys que no em passa només a casa ni tan sols quan estudio, ha perdut la maleïda exclusivitat per a passar a formar part de mi. Reflexiono, especulo i desitjo, i després considero opino i imagino. Un ateneu de verbs que no paren de fer-se preguntes i es munten polèmiques al vestíbul que em costen molt de moderar. Una idea sobre una altre: com els diaris quan els guardo apilonats. Bones notícies en tapen d'insignificants, i la columna del dotze de Juliol que es toca amb l'anunci de gas natural. Potser ho entendríeu si us digués que és com mirar l'inici de quinze pel·lícules seguides sense saber ni un vint-i-tres percent de la trama de cada una d'elles.

Un dia em van dir que quan em parlaven semblava que no escoltés. El dia següent que potser era TDAH. Però després acabo suposant que l'únic que em passava era que la polèmica que m'havia creat devia haver passat ja a la sobretaula del menjador i joder, com comprendreu això comença a ser un problema. He intentat fer ioga i llegir articles de: "Com pensar en només una cosa alhora" però no ho aconsegueixo. Em diuen que la solució és el famós "focus" i al cap de tres minuts m'estan il·luminant al mig d'una pista de discoteca. Necessito saber que a vosaltres també us passa. 

PD: Ja no estem a primavera però últimament veig més flors que mai, he tornat!

La nostra grandesa és diferent

Sentir la grandesa dels teus dies pot ser difícil si caus en la monotonia d'un dia-dia mig ocupat i alhora aborrit. Aquesta va ser la sensació que tenia de camí de la feina a casa durant l'estiu dels meus vint. Sentia que tot el meu voltant coneixia món i s'aventurava, i anava creixent, entre elefants i temples romans. I jo em feia petita i petita i m'escapava de les meravelles que el món m'havia d'oferir. D'alguna manera em sentia culpable per no aprofitar la immensitat del meu món. 

Què passaria si m'estava un altre estiu sense sortir d'Europa? Començarien a sentir llàstima per a mi? I si no penjava cap foto a l'extranger? M'ensorraria en les quatre parets del meu poble? Potser se'm quedarien el passaport a la frontera francesa? 

I vaig decidir que no. Suposo que no em veia amb prou ganes d'interpretar tots aquests papers que tantes energies semblava que em volguéssin atribuir. Ni m'hi sentia per a res identificada, és clar. La qüestió és que no em vàren deixar convéncer. N'estava segura que la bellesa dels meus dies no podia ser igual a la bellesa dels dies de ningú més.

No és que la meva fos a dalt de tot de la piràmide social de: "els millors estius del segle XXI." Però era el meu estiu. El meu temps. Els meus dies. I suposo que per aquest motiu no vaig deixar que entrés a la exhausta competició de hashtags i peus de foto que pretenen descolocar-te i situar-te a determinat nivell de la maleïda piràmide sustentada en el número de països i millors amics etiquetats. Suposo que veia els meus minuts horitzontalitzats amb les meves hores. I no volíen formar part de cap piràmide, volíen fer-me un sofà d'estima, per asseure-m'hi i  estar en sintonia amb ells, amb mi, amb nosaltres. Els meus minuts de bracet amb les meves hores, i els meus estius amb les meves decisions, amb les meves coses, amb els meus motius. Pels meus dubtes, i per les meves causes. Perquè són meus. I aquest és el motiu pel qual són especials. I me'ls estimo. I no els canvio per a res del món. 

I aquell mateix estiu una amiga em va dir que no feia falta que els nostres dies fóssin perfectes perquè fóssin meravellosos. I és que només fa falta que siguin nostres -i només nostres- perquè ho siguin. 

Perquè ens fa especials decidir ser feliços amb el que no fa feliç a qualsevol. No sabem com, però ens havíen fet creure que només trobaríem la grandesa en uns cànons estranys, a vegades massa tangibles. 

Però eren les nostres hores i els nostres minuts i nosaltres decidiem. I vam escollir trobar grandesa en la tristesa. En el patiment. En les nostres hores mortes. En les quotidianitats. 

D'alguna manera ho havíem entès: Que se'ns cagués un ocell al cap podia ser enorme i gran.

Que una bona banyera ens refeia igual o més que un viatge a les illes Maurici. I una bona clatellada ens feia entendre el que hauríem reflexionat durant dos mesos sencers a Àfrica. 

Potser havíem entès- i així tot ens ho indicava- que la veritable grandesa no eren més que els nostres minuts, i les nostres hores.

Mentir(-te)

Quan els astres no s'afileren perquè passi allò que volíem que passés hem de continuar fent-nos cas. L'àvia li'n diu principi dels vint segons. Els primers són repulsius: ho passem malament, ens sentim deplorables, incòmodament llastimosos, desolats. Més tard comença a aparéixer la felicitat d'haver confiat en nosaltres, d'haver fet el que autènticament volíem fer. Curiosament aquesta felicitat sol equiparar o inclús superar el desagradable sentiment dels primers segons. I és que un cop més l'àvia em demostra que evitar una mala estona a tots ens agrada, però que creure en nosaltres mateixos mai haurà estat més gratificant.

Érem dijous i no sabíem si els plans sorgien o els havíem d'estructurar. Era assumpte seu. O ho arranjava o ho afrontava des de l'imprevist. Es trobava estirat damunt l'esquena sense que pogués recordar com hi havia anat a parar. Només sabia el que allò significava: algú l'havia remolcat per la terra del que ell no havia volgut. Tremolós de fred, s'embolicà com ho havia fet amb ell la seva mare i enganxà un post-it verd al penja-robes del costat del llit on s'havia despertat. Probablement el trobaria el mateix dia, temps suficient per haver pogut marxar. Hi deia que tornaria l'endemà. Llavors, amb la poca llum del matí que augmentava, va veure dues copes mig plenes jaient als coixins del sofà més fred del menjador. Un. Dos. Tres pintures en fila índia. Potser ahir vàren ser algun autoretrat, però avui no es podia permetre recordar. Quatre. Cinc. Gairebé unes sis rascades al marge llarg d'un tocadiscs de tres velocitats. Costava d'admetre, però aquesta vegada era incomptablement evident: s'havia tornat a apropar una mica massa al no-res.

No era la primera vegada que ho feia, és més, ja en coneixia els trucs i les portes més amagades de l'indret. Tot i això hi havia quelcom indiscret en tot allò: mai s'havia pogut dominar aquelles brutes ànsies d'entrar-hi. Sabia de sobres que un cop s'hi havia endinsat tardaria poc en tornar a respirar una mística sensació profundament relativa a l'inconegut. Sovint ho comparava amb un món sense temps establert. I era allà on s'adonava del gran nombre de persones que hi havien entrat conjuntament amb ell. Alts, morenos, del nord... de sobte es convertien en una fantasia de la ment humana. Una espècie d'ésser il·lusori el qual poc a poc s'anava adequant al protagonista d'una història inacabable. Hi ha qui els definia com una mena d'invenció del reialme de la poesia, però encara això es considerava arriscat, i llavors tornaven a no saber-ho precisar. Un cop hi entrés, tornaria a decaure en la tristor d' haver tornat a reincidir. Altra vegada es sotmetria a l'ansietat de trobar una mínima bellesa dins la seva molesta imperfecció. 

Set. Vuit. Aproximadament deu velles excuses se li van ocórrer de nou. I observà novament la cambra, inspeccionant el perquè d'aquell missatge que havia escrit. No hi tornaria, segurament mai s'ho havia arribat a plantejar. I per fi s'adonà de l'al·licent que el feia tornar a repetir. Descobrí que tots els qui havien caigut amb ell es submergien en el mateix. El mateix mar de mentides del qual no podien deixar de recaure. Aquest els emmascarava, els cobria les cares dels primers vint segons de mortificació. I pensà que probablement era per això que els homes odiàven i temien Fantasia i totes les coses que en provenien, que per això la volen destruir. Temien el món on tot era real, on no s'enganyava en forma de post-it, on no hi havia mar que els privés de mostrar el que hauria de ser retransmès. I pensà si proclamant falacies l'únic que feia era acréixer l'allau de falsetats que s'escolaven sovintment dins el seu món. Aquell corrent d'éssers inconeguts que duien l'existència modesta de cadàvers vivents i que, en realitat, l'únic  que feien era empastifar amb sentor putrefacta l'ànima dels homes bons. Però aquella troballa la resta dels homes farsaires encara no l'havien pensat. Continuaven enganyant i prometent que tornarien, que es comprometerien en promeses perdudes entre l'atzar. 

I tornà a agafar el bolígraf blau i escriví per sobre el post-it verd on havia mentit. Perquè aquell qui fos veiés la correcció, el poder del progrés de la veritat absolutista, el que avui el feia sentir una mica més especial. I digué que no tornaria, que n'estava fart d'històries emocionalment incongruents. Que ara es sentia més humà que mai, i que tenia ganes d'alimentar-se de boniques fantasies. Perquè aquestes mai l'havien incomodat. Potser perquè era on volia finalment arribar. Com tornar al lloc on ja havia restat, tant o més proper al tastet final de la imaginació. I és que ara ell ja ho sabia, que no tornaria a fer res que no hagués idíl·licament recreat. Que l'única mentida era enganyar-se a ell mateix, i que fer-ho amb els altres no era més que un defecte relativament en va. I és que el cercle de l'automentir-se no oferia escapatoria, no brindava més que una mera asserció contrària a la dolça tranquil·litat. I inspirant fort es va prometre conéixer abans de proclamar. Com a propòsit d'esmena, comparable als principis de primavera d'aquell seu calendari atemporal. Més honorós que mai, més íntegre, singular: havia per fi superat la frontera mental dels vint segons.