No ha estat fàcil escollir tot el que avui t'acompanya. Tot l'amor, les ganes, els projectes. Els versos. Les paraules amb què vols recordar-te'n. Els dubtes que et van fer avançar. Segur que mai haguessis imaginat que series capaç de fer aquesta reflexió. Tampoc que la faries aquí, davant d'aquest mar que avui és plàcid com una bassa d'oli. De ben segur que mai havies pensat que et sabries així de bonica, lluint aquesta versió de tu mateixa que has anat perfilant durant tota la primavera. Segur que no pensaves que aquest vestit fes tant per a tu, ni tampoc que combinés tant genial amb aquell vespre quan, després de fugir de l'home de la jaqueta blanca, vas fer-te el teu millor petó. Mai haguessis pensat que hauries obert aquella finestra perquè l'habitació t'afogava. La teva habitació, com pot ser que hi visquessis tant i la deixessis tan enrere? Hi fas reformes. Pintes la paret de nou, penges un quadre que avui et convenç i t'asseus de nou al mateix llit. Respires l'aroma de les flors que has comprat i et sorprens altre cop: mai haguessis imaginat que la teva vida s'endrecés d'aquesta manera. Somrius al recordar-te, i et mires al mirall i et trobes crescuda. Encens la ràdio i de sobte t'identifiques en les lletres d'aquell grup de música. Tu, la mateixa que fa un any tancava la televisió quan començava la secció de política; avui et ve de gust compartir fotos xules de pàgines d'Instagram que segueixes de fa dos dies: "vota por favor!". La que als vuit organitzava expedicions pels arbres del pati i als nou explicava històries de por quan es quedava a dormir a casa les amigues. La que als deu començava a jugar a l'esport que la faria feliç fins que es trenqués el menisc. La mateixa que als onze publicava fotos jurant amor etern a amistats que va deixar enrere als dotze, i als tretze va prometre a la mare que ella mai marxaria a ballar a les discoteques. La mateixa que als catorze cantava a ple pulmó La oreja de Van Gogh i als quinze va entendre que les persones també es podien morir de joves. I t'adones que oblides el que no val res però recordaràs sempre aquell sentiment tan pur. Perquè recordar el que et va emocionar t'és fàcil, simplement. Et mires al mirall i et costa veure't amb el cabell ara curt. Et sorprèn saber que ets la mateixa que als setze nadava fins la boia amb els amics i als disset preferia asseure's en rotllana i planejar la nit que l'esperava. La que als divuit es va adonar que aquell noi no era l'amor de la seva vida i que als dinou observava el seu voltant i desitjava ser diferent. Ja t'has oblidat de comptar les vegades que has renascut. I encara per sort en tens algun escrit: que als vint-i-u vas tornar a entendre la mort i als vint-i-dos vas prendre decisions importants sense l'ajuda de ningú. Ets la mateixa que als vint-i-tres es promet que no tornarà a viure mai de la mateixa manera un cop entès que el temps passa massa ràpid, i que gaudir-nos avui és l'únic que ens cal fer. Que tenir-nos a prop no és més que un tresor. I que si ho fem bé avui potser després no ens pesa tant l'enyor.
