Sentir la grandesa dels teus dies pot ser difícil si caus en la monotonia d'un dia-dia mig ocupat i alhora aborrit. Aquesta va ser la sensació que tenia de camí de la feina a casa durant l'estiu dels meus vint. Sentia que tot el meu voltant coneixia món i s'aventurava, i anava creixent, entre elefants i temples romans. I jo em feia petita i petita i m'escapava de les meravelles que el món m'havia d'oferir. D'alguna manera em sentia culpable per no aprofitar la immensitat del meu món.
Què passaria si m'estava un altre estiu sense sortir d'Europa? Començarien a sentir llàstima per a mi? I si no penjava cap foto a l'extranger? M'ensorraria en les quatre parets del meu poble? Potser se'm quedarien el passaport a la frontera francesa?
I vaig decidir que no. Suposo que no em veia amb prou ganes d'interpretar tots aquests papers que tantes energies semblava que em volguéssin atribuir. Ni m'hi sentia per a res identificada, és clar. La qüestió és que no em vàren deixar convéncer. N'estava segura que la bellesa dels meus dies no podia ser igual a la bellesa dels dies de ningú més.
No és que la meva fos a dalt de tot de la piràmide social de: "els millors estius del segle XXI." Però era el meu estiu. El meu temps. Els meus dies. I suposo que per aquest motiu no vaig deixar que entrés a la exhausta competició de hashtags i peus de foto que pretenen descolocar-te i situar-te a determinat nivell de la maleïda piràmide sustentada en el número de països i millors amics etiquetats. Suposo que veia els meus minuts horitzontalitzats amb les meves hores. I no volíen formar part de cap piràmide, volíen fer-me un sofà d'estima, per asseure-m'hi i estar en sintonia amb ells, amb mi, amb nosaltres. Els meus minuts de bracet amb les meves hores, i els meus estius amb les meves decisions, amb les meves coses, amb els meus motius. Pels meus dubtes, i per les meves causes. Perquè són meus. I aquest és el motiu pel qual són especials. I me'ls estimo. I no els canvio per a res del món.
I aquell mateix estiu una amiga em va dir que no feia falta que els nostres dies fóssin perfectes perquè fóssin meravellosos. I és que només fa falta que siguin nostres -i només nostres- perquè ho siguin.
Perquè ens fa especials decidir ser feliços amb el que no fa feliç a qualsevol. No sabem com, però ens havíen fet creure que només trobaríem la grandesa en uns cànons estranys, a vegades massa tangibles.
Però eren les nostres hores i els nostres minuts i nosaltres decidiem. I vam escollir trobar grandesa en la tristesa. En el patiment. En les nostres hores mortes. En les quotidianitats.
D'alguna manera ho havíem entès: Que se'ns cagués un ocell al cap podia ser enorme i gran.
Que una bona banyera ens refeia igual o més que un viatge a les illes Maurici. I una bona clatellada ens feia entendre el que hauríem reflexionat durant dos mesos sencers a Àfrica.
Potser havíem entès- i així tot ens ho indicava- que la veritable grandesa no eren més que els nostres minuts, i les nostres hores.
