La nostra grandesa és diferent

Sentir la grandesa dels teus dies pot ser difícil si caus en la monotonia d'un dia-dia mig ocupat i alhora aborrit. Aquesta va ser la sensació que tenia de camí de la feina a casa durant l'estiu dels meus vint. Sentia que tot el meu voltant coneixia món i s'aventurava, i anava creixent, entre elefants i temples romans. I jo em feia petita i petita i m'escapava de les meravelles que el món m'havia d'oferir. D'alguna manera em sentia culpable per no aprofitar la immensitat del meu món. 

Què passaria si m'estava un altre estiu sense sortir d'Europa? Començarien a sentir llàstima per a mi? I si no penjava cap foto a l'extranger? M'ensorraria en les quatre parets del meu poble? Potser se'm quedarien el passaport a la frontera francesa? 

I vaig decidir que no. Suposo que no em veia amb prou ganes d'interpretar tots aquests papers que tantes energies semblava que em volguéssin atribuir. Ni m'hi sentia per a res identificada, és clar. La qüestió és que no em vàren deixar convéncer. N'estava segura que la bellesa dels meus dies no podia ser igual a la bellesa dels dies de ningú més.

No és que la meva fos a dalt de tot de la piràmide social de: "els millors estius del segle XXI." Però era el meu estiu. El meu temps. Els meus dies. I suposo que per aquest motiu no vaig deixar que entrés a la exhausta competició de hashtags i peus de foto que pretenen descolocar-te i situar-te a determinat nivell de la maleïda piràmide sustentada en el número de països i millors amics etiquetats. Suposo que veia els meus minuts horitzontalitzats amb les meves hores. I no volíen formar part de cap piràmide, volíen fer-me un sofà d'estima, per asseure-m'hi i  estar en sintonia amb ells, amb mi, amb nosaltres. Els meus minuts de bracet amb les meves hores, i els meus estius amb les meves decisions, amb les meves coses, amb els meus motius. Pels meus dubtes, i per les meves causes. Perquè són meus. I aquest és el motiu pel qual són especials. I me'ls estimo. I no els canvio per a res del món. 

I aquell mateix estiu una amiga em va dir que no feia falta que els nostres dies fóssin perfectes perquè fóssin meravellosos. I és que només fa falta que siguin nostres -i només nostres- perquè ho siguin. 

Perquè ens fa especials decidir ser feliços amb el que no fa feliç a qualsevol. No sabem com, però ens havíen fet creure que només trobaríem la grandesa en uns cànons estranys, a vegades massa tangibles. 

Però eren les nostres hores i els nostres minuts i nosaltres decidiem. I vam escollir trobar grandesa en la tristesa. En el patiment. En les nostres hores mortes. En les quotidianitats. 

D'alguna manera ho havíem entès: Que se'ns cagués un ocell al cap podia ser enorme i gran.

Que una bona banyera ens refeia igual o més que un viatge a les illes Maurici. I una bona clatellada ens feia entendre el que hauríem reflexionat durant dos mesos sencers a Àfrica. 

Potser havíem entès- i així tot ens ho indicava- que la veritable grandesa no eren més que els nostres minuts, i les nostres hores.

Mentir(-te)

Quan els astres no s'afileren perquè passi allò que volíem que passés hem de continuar fent-nos cas. L'àvia li'n diu principi dels vint segons. Els primers són repulsius: ho passem malament, ens sentim deplorables, incòmodament llastimosos, desolats. Més tard comença a aparéixer la felicitat d'haver confiat en nosaltres, d'haver fet el que autènticament volíem fer. Curiosament aquesta felicitat sol equiparar o inclús superar el desagradable sentiment dels primers segons. I és que un cop més l'àvia em demostra que evitar una mala estona a tots ens agrada, però que creure en nosaltres mateixos mai haurà estat més gratificant.

Érem dijous i no sabíem si els plans sorgien o els havíem d'estructurar. Era assumpte seu. O ho arranjava o ho afrontava des de l'imprevist. Es trobava estirat damunt l'esquena sense que pogués recordar com hi havia anat a parar. Només sabia el que allò significava: algú l'havia remolcat per la terra del que ell no havia volgut. Tremolós de fred, s'embolicà com ho havia fet amb ell la seva mare i enganxà un post-it verd al penja-robes del costat del llit on s'havia despertat. Probablement el trobaria el mateix dia, temps suficient per haver pogut marxar. Hi deia que tornaria l'endemà. Llavors, amb la poca llum del matí que augmentava, va veure dues copes mig plenes jaient als coixins del sofà més fred del menjador. Un. Dos. Tres pintures en fila índia. Potser ahir vàren ser algun autoretrat, però avui no es podia permetre recordar. Quatre. Cinc. Gairebé unes sis rascades al marge llarg d'un tocadiscs de tres velocitats. Costava d'admetre, però aquesta vegada era incomptablement evident: s'havia tornat a apropar una mica massa al no-res.

No era la primera vegada que ho feia, és més, ja en coneixia els trucs i les portes més amagades de l'indret. Tot i això hi havia quelcom indiscret en tot allò: mai s'havia pogut dominar aquelles brutes ànsies d'entrar-hi. Sabia de sobres que un cop s'hi havia endinsat tardaria poc en tornar a respirar una mística sensació profundament relativa a l'inconegut. Sovint ho comparava amb un món sense temps establert. I era allà on s'adonava del gran nombre de persones que hi havien entrat conjuntament amb ell. Alts, morenos, del nord... de sobte es convertien en una fantasia de la ment humana. Una espècie d'ésser il·lusori el qual poc a poc s'anava adequant al protagonista d'una història inacabable. Hi ha qui els definia com una mena d'invenció del reialme de la poesia, però encara això es considerava arriscat, i llavors tornaven a no saber-ho precisar. Un cop hi entrés, tornaria a decaure en la tristor d' haver tornat a reincidir. Altra vegada es sotmetria a l'ansietat de trobar una mínima bellesa dins la seva molesta imperfecció. 

Set. Vuit. Aproximadament deu velles excuses se li van ocórrer de nou. I observà novament la cambra, inspeccionant el perquè d'aquell missatge que havia escrit. No hi tornaria, segurament mai s'ho havia arribat a plantejar. I per fi s'adonà de l'al·licent que el feia tornar a repetir. Descobrí que tots els qui havien caigut amb ell es submergien en el mateix. El mateix mar de mentides del qual no podien deixar de recaure. Aquest els emmascarava, els cobria les cares dels primers vint segons de mortificació. I pensà que probablement era per això que els homes odiàven i temien Fantasia i totes les coses que en provenien, que per això la volen destruir. Temien el món on tot era real, on no s'enganyava en forma de post-it, on no hi havia mar que els privés de mostrar el que hauria de ser retransmès. I pensà si proclamant falacies l'únic que feia era acréixer l'allau de falsetats que s'escolaven sovintment dins el seu món. Aquell corrent d'éssers inconeguts que duien l'existència modesta de cadàvers vivents i que, en realitat, l'únic  que feien era empastifar amb sentor putrefacta l'ànima dels homes bons. Però aquella troballa la resta dels homes farsaires encara no l'havien pensat. Continuaven enganyant i prometent que tornarien, que es comprometerien en promeses perdudes entre l'atzar. 

I tornà a agafar el bolígraf blau i escriví per sobre el post-it verd on havia mentit. Perquè aquell qui fos veiés la correcció, el poder del progrés de la veritat absolutista, el que avui el feia sentir una mica més especial. I digué que no tornaria, que n'estava fart d'històries emocionalment incongruents. Que ara es sentia més humà que mai, i que tenia ganes d'alimentar-se de boniques fantasies. Perquè aquestes mai l'havien incomodat. Potser perquè era on volia finalment arribar. Com tornar al lloc on ja havia restat, tant o més proper al tastet final de la imaginació. I és que ara ell ja ho sabia, que no tornaria a fer res que no hagués idíl·licament recreat. Que l'única mentida era enganyar-se a ell mateix, i que fer-ho amb els altres no era més que un defecte relativament en va. I és que el cercle de l'automentir-se no oferia escapatoria, no brindava més que una mera asserció contrària a la dolça tranquil·litat. I inspirant fort es va prometre conéixer abans de proclamar. Com a propòsit d'esmena, comparable als principis de primavera d'aquell seu calendari atemporal. Més honorós que mai, més íntegre, singular: havia per fi superat la frontera mental dels vint segons.